Jorge Luis és del barri Ensanche Altagracia de Herrera, al seu Santo Domingo natal. La vida que tenia programada se li va truncar per un fet històric que li va fer veure que allà no tenia altra que la que el destí li havia assignat. Sense perdre el temps, va arribar aquí com aquell qui res. És cortès, elegant i mesurat, amb un entusiasme encomanadís. Fill d’una època en què el valor del respecte anava al davant de molts altres. Està cofoi de l’educació rebuda per mestres d’escola que eren una vertadera institució. Als seus pares els parla de vostè, i content que n’està. Agraeix la tranquil·litat i seguretat que ha trobat aquí. La seva conversa és un regal per a l’interlocutor. 

Un germà meu que era aquí em va dir que hi havia treball i es vivia bé. Era l’any 2004 i, efectivament, l’economia era pròspera. Al cap d’onze dies d’haver arribat ja tenia feina. En aquell temps jo no sabia que venia a Catalunya, només sabia que el meu destí era Espanya. Això ara ha canviat pel procés polític d’independència, del qual se n’ha parlat internacionalment, i per Messi i el Barça; l’esport és un idioma universal. Tres anys abans, l’11 de setembre del 2001, hi havia hagut l’atemptat de les torres bessones a Nova York. És un fet que va repercutir negativament en el sector turístic de la República Dominicana, perquè la gent va agafar por a volar. Fins llavors havia estat ben situat, treballant a l’aeroport internacional de Santo Domingo. En produir-se la crisi, la sortida professional és fer de taxista. Canvi de panorama! M’endinso en l’economia submergida, que et fa viure el dia a dia, una competició constant de supervivència. En aquesta situació, els dominicans trobem la solució sortint del país. Als EUA, sobretot, on diuen que n’hi ha un milió i mig. A saber quants més d’il·legals! Jo vaig venir aquí. Aquesta és la meva història.

Vens sol?

L’emigració no és un luxe, sinó una necessitat. Ningú no se sent millor que a casa seva. Deixo dona i dos fills (nen de vuit anys i nena de quatre). Després vindrien cap aquí, un cop estic plenament assentat, i tenim una altra filla. Els tres parlen perfectament català, a més de castellà i anglès. Per a mi és una sensació molt bonica, t’ho dic de veritat, molt gratificant. Ser trilingüe en el món en què vivim és una sort i t’obre moltes oportunitats. La meva dona és del mateix parer.

Sou molts dominicans aquí a Tàrrega?

El nombre no te’l sabria dir, però la comunitat dominicana és abundant aquí. No deu arribar al miler, però poc se’n deu faltar. Ens reconeixem fàcilment. Amb la meva senyora, que també ho és, hem estat a Barcelona, i pel carrer els distingíem de seguida: per la manera de caminar, pel port, pels trets físics… Altres ens confonen amb els cubans, però el parlar ens identifica clarament. 

Sents enyorança de la terra natal?

És en dates assenyalades quan aquest sentiment es deixa sentir més. Poso com exemple les festes de Nadal o Cap d’any, en què és impossible no trobar a faltar la manera com sempre les havíem celebrades allà, molt diferents. Les vivim amb molta gent i el carrer té un paper important. Aquí és impossible, entre altres coses pel clima. Com t’estaràs de tertúlia fins avançada la matinada al carrer, amb veïns i coneguts? Tenim un clima tropical que és regular tot l’any, que varia poquíssim, amb pluges abundants. Als dominicans el fred ens molesta. Quan telefono a mon pare i li dic que portem vuit dies sense veure el sol per culpa de la boira, no s’ho creu. 

Celebreu Reis?

Sí, ja ho crec! I encara tenim un personatge místic més, la “Vieja Belén”. Quan per motius econòmics els Reis no deixen joguets a un nen o nena, a la setmana següent o quan el pare cobra, se li diu a l’infant: “Mira, t’ho ha deixat la Vieja Belén”, que suposadament és l’esposa de Santa Claus. Nosaltres no celebrem Pare Noel i sí Santa Claus, de clara influència estatunidenca. 
 

Podeu llegir el reportatge complet aquí