Amb només divuit anys salta de Bogotà a Balaguer. Déu-n’hi do! Juan David, prometedor jugador de futbol, s’hi atreveix per una bona oferta que li ofereix el seu representant. Al cap d’un any té dubtes sobre si tornar-se’n o seguir aquí sense papers. Fa cursos de català i pensa parlar-lo quan tingui més fluïdesa. Sent una connexió amb la nostra gent que l’allunya de les crítiques que li han fet arribar de com som. A més, s’ha enamorat de la Paula, balaguerina ella. Els dos miren el futur amb il·lusió i estan contents de ser on són. Conversem assaborint un parell de bons tallats. Quan ens els cobren, em diu que a Colòmbia hauríem pogut prendre trenta cafès pel mateix preu. 

Soc el petit de quatre germans, potser també el més protegit pels pares. Que de cop i volta me’n volgués anar els va crear un problema. Els pares no ho tenien tan clar com jo. Es plantejaven un seguit d’interrogants perquè em veien massa jovenet per deixar el meu país. Ara, amb vint anys, entenc els seus temors. No tot ha resultat com em pensava. El procés d’adaptació d’un futbol a l’altre és difícil. A Colòmbia hi ha més passió, cada partit sembla una final, és un joc més aguerrit, de més contacte, amb gran perill de lesions. Jo era golejador, d’aquí que cridés l’atenció, però al CF Balaguer em van provar d’extrem i migcampista, no vaig arribar a jugar al meu lloc natural. Aquí domina el sentit tàctic i els camps són de gespa artificial, fet que implica un bot diferent de la pilota. Allà jugava amb els amics de sempre, que portàvem fent-ho des dels set anys, mentre que aquí tot m’és nou, diferent. Ara jugo amb el Castellserà, on visc, i n’estic molt satisfet. Vull seguir progressant i adaptant-me a un futbol que, en general, té més nivell que el colombià. 

Podries jugar amb la UE Tàrrega?

A l’estiu vam estar parlant-ne de manera informal, però no vam arribar a cap entesa.

De quin equip ets?

Colòmbia és molt futbolera. La Lliga espanyola se segueix amb passió. Com a ciutadà de Bogotà soc del Millonarios FC, però des de petit segueixo el Barça. Tinc amics que ho són. El meu ídol ha estat Messi. No em perdia cap partit seu ni d’aquell equip meravellós entrenat per Guardiola. 

Diferències de vida?

Salten a la vista! La ciutat és bulliciosa i insegura. A les dues de la matinada te’n guardaràs prou de caminar per segons quins barris. El trànsit és caòtic i els embussos, constants. Quan els cotxes no poden avançar, els delinqüents ho aprofiten per arrencar retrovisors i amenaçar els conductors. Davant meu dos individus en moto, l’un conduint i l’altre assaltant, van posar-se a l’alçada de qui va a costat del conductor i apuntant-lo amb una pistola li van fer entregar la bossa que portava al damunt. A Castellserà, en canvi, domina la tranquil·litat i tot és més ordenat. Quan em desperto, sento els ocellets. No he vist mai un robatori al carrer. Hi ha més qualitat de vida. 

I Espanya, com la veus?

Els problemes de la colonització pertanyen a un passat molt llunyà. Avui dia Espanya desperta admiració, són molts els colombians a qui els agradaria venir aquí, com a mínim visitar Espanya. Agraeixo l’esforç dels actuals governants espanyols per reduir terminis i tràmits per a la sol·licitud del NIE (Número d’Identitat d’Estranger). Si es compleixen les previsions, això serà real a partir de maig. Durant aquest temps he pogut tirar endavant gràcies als diners que m’enviaven els meus pares, sempre disposats a ajudar. Però soc conscient que aquesta situació no podia allargar-se. 

Podeu llegir el reportatge complet aquí