Alexandra Sender Ampudia Arévalo: “L’Amazones és una anaconda immensa”

D'aquí d'allà

per Jordi Salla Ramon

Firmes NT, Gent NT

Alexandra Sender
Alexandra Sender | Jordi Salla

El Perú es divideix en tres franges: costa, serralada i selva. El litoral és la part més poblada, els Andes no ho són tant i la selva, encara menys. Sorprèn, per tant, que Iquitos, ciutat on va viure l’Alexandra fins als 23 anys, tingui mig milió d’habitants, amb aeroport inclòs. Es troba en la confluència dels rius Nanay i Itaya amb l’Amazones. L’Alexandra destaca que el color de les aigües de cada riu és diferent, i que li agradava contemplar el seu aiguabarreig. Va venir aquí per una bella història d’amor i ara és mare d’una filla i un fill. Va començar de zero en el comerç targarí, primer com a empleada i actualment regeix la franquícia OVS Kids, situada al carrer de Santa Anna. Té un entusiasme natural encomanadís.     

Soc la més gran de cinc germans, criada en una família molt humil. Sort dels avis materns, bones persones, amb pocs recursos però que ens oferien tot el que tenien al seu abast. Pobres avis, es van fer càrrec de nosaltres i també dels nostres cosins. Vivíem uns quinze sota el mateix sostre. La meva mare em va tenir quan era molt jove i el matrimoni amb el meu pare va ser un fracàs. Jo no volia ser com ells, desitjava una altra vida perquè la que veia no m’agradava. Aquest pensament el tinc de petita i em fa ser responsable. Ja a la universitat, tinc una amiga que sap idiomes i que té amistats estrangeres. Ella havia conegut l’amic de qui ara és el meu espòs, i jo treballava en un locutori. Aquest amic va venir a Iquitos i després vam seguir comunicant-nos a través d’internet. En una d’aquestes connexions estava acompanyat d’amics seus, un dels quals era el Daniel, el meu marit. Vam simpatitzar, ens vam enviar fotografies i la veritat és que va anar tot molt ràpid. Ell va venir dues vegades a veure’m a Iquitos, fins que vaig decidir-me a venir aquí. Jo pensava que venia a Barcelona, però en realitat vaig aterrar a Puigverd d’Agramunt. Era en vigílies de Nadal, amb boira i fred, i l’ànima em va caure als peus. Acostumada com estava al clima tropical, allò era gèlid, silenciós i ocult. Ara vivim a Agramunt.   

 

Responsable ja de menuda? 

Vaig anar a una escola de monges on només érem nenes. Vestíem uniforme i hi havia dos torns: els cognoms amb les primeres lletres de l’alfabet al matí i les altres a la tarda, en classes de 40 alumnes. No en tinc mals records, perquè era aplicada. Em vaig fer un tip de treballar, estudiar i ajudar la família en allò que podia. Aquest sobreesforç em va ajudar a madurar abans d’hora i ser responsable molt d’hora. Manifestava una clara voluntat de no voler viure en ambients tòxics, de ser capaç de crear un ambient favorable de família, on tothom se sentís bé. A la universitat estudio per ser mestra de Primària.  

 

Hi has tornat? 

No m’ha estat possible, i no per falta de ganes. M’agradaria visitar la meva àvia, ja molt velleta, a qui estic molt agraïda. Ella, com la gent humil d’Iquitos, és extraordinàriament amable i hospitalària. Són gent que tenen poc per donar, perquè són pobres, però que t’ofereixen tot el que tenen. Com més pobres, més agraïts. És una pobresa fàcil de copsar sobretot al districte de Belén. Allà és on més pateixen les crescudes dels rius, perquè viuen en palafits i barraques, formant  un paisatge que captiva els turistes, que no han parat de créixer. Però no sempre és un turisme sa, perquè ha augmentat el que busca sexe amb nenes. Les mares ho permeten perquè és un mitjà de subsistència que només s’explica per l’extrema pobresa en què estan sumits, fruit d’un retard social palpable. Iquitos viu de la fusta i la pesca, de la mineria i l’agricultura. Té petroli! Però la riquesa se la queden uns pocs, ben relacionats amb una classe política corrupta. Això explica la diferència social que hi ha a Iquitos, una població tranquil·la quan jo hi vivia, però que ara està patint un augment de la delinqüència. 
 

Podeu llegir el reportatge complet aquí

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article