L’Ernestina pertany a l’ètnia bubi, de l’actual illa de Bioko, antigament coneguda com Fernando Poo. Arriba aquí amb 13 anys, beneficiada per una beca d’estudis a l’estranger. Corria l’any 1969, el de després de la independència de Guinea Equatorial d’Espanya. Té un record de la seva terra totalment colonial i només referida a l’illa de Bioko, que segons ella no té res a veure amb la part continental, anomenada Mbini (en època colonial, Río Muni): un altre idioma, distints costums i diferències físiques que salten a la vista. D’aquí que els illencs no volguessin la independència conjunta, com se’ls va atorgar. Entén el vövóde més que no el parla. És la farmacèutica del barri del Cor de Maria. 

Poc després d’arribar a Tàrrega, m’estava esperant al semàfor del Pati per passar. A l’altre costat hi havia dos senyors blancs, i en creuar-nos em pregunten si soc de Fernando Poo. Vaig sentir una gran alegria! Em van dir que llavors estaven vivint a Valls, però que ells eren de Fernando Poo, on havien administrat les seves finques, i que m’havien reconegut ètnicament. A Barcelona algú m’havia preguntat si era de Ghana o de Fernando Poo... És per no creure-s’ho: el meu pare era ghanès! De petita em deien que m’assemblava al pare, i em feia ràbia. Guardo molt bon record del pare, però no m’agradava que m’ho diguessin perquè jo volia ser dona; la meva germana, en canvi, s’assemblava a la mare i era la guapa de la família. Érem tres germans, dues noies i un noi. Ell era molt llest, però compromès com estava amb l’oposició va acabar tastant la presó, i això que feia temps que li deia que no se la jugués. En sortir-ne, em va fer cas i va marxar a Ghana, on va morir l’any passat. Dels tres germans quedo jo sola, perquè la germana es va morir ja fa temps. Els pares es van morir quan jo era petita. Els recordo bé.  
 

Per tant, una infància dura? 

No, el clan familiar té molta força. Fins que no vaig ser aquí, no era conscient de no tenir pares. Les nostres famílies són acollidores, ningú no es queda sol, són àmplies i integradores. Hi ha una dona d’edat que porta la casa i a qui es respecta. L’home aporta els guanys de la seva feina, però qui administra la casa és la dona. En casar-se, ella no deixa mai la seva família. Al poble de la mare, Belebú (que és també el meu), teníem una casa pairal, on vam ser criats nosaltres i els cosins. És per aquest sentit de pertinença a la família que no coneixeràs cap adopció equatoguineana. Jo sols en conec una, amb la condició que va imposar l’àvia: havien de veure cada any la criatura per fer-ne un seguiment.   

Què feia l’Ernestina de nena? 

Recordo que ens explicaven els contes de tota la vida, per transmissió oral, sense llegir. Jugàvem al carrer, de terra fosca, perquè l’illa és volcànica. La casa la teníem sota mateix del volcà Basilé, que és la muntanya més alta de Guinea Equatorial. El meu germà se les enginyava per fer patinets i cotxes amb fustes; jo cosia vestits per a les nines que teníem. De l’escola cap mal record, tot ben normal.   
 

Per què vens a Tàrrega? 

Abans de la independència era força normal que els nens d’allà vinguessin a estudiar a Espanya. La petició es va fer quan encara no érem independents, i la meva família no volia que anés a una ciutat gran. El col·legi Sant Josep es va oferir a tenir-me tutelada fins a la majoria d’edat. De les monges només en puc parlar bé. Suposo que hi devia ajudar que no soc conflictiva. Al revés, soc metòdica. Si em deien, com a interna que era, que hi havia de ser a les nou del vespre, a les nou hi era. Tret de... 
 
Sempre hi ha d’haver l’excepció! 

El dia que em vaig trobar amb aquells dos homes de què t’he parlat, aquell dia vaig fer tard. Però vaig arribar tan eufòrica, que la monja que em va obrir, la germana Pilar, un cop li vaig explicar el motiu de la meva alegria, em va comprendre de seguida. L’endemà es va complicar la situació, perquè un matrimoni, la filla del qual venia a la meva classe, va anar a trobar la Superiora per dir-li que m’havien vist amb dos homes al Pati quan ja era vespre. Com si jo anés darrere els homes... Santa innocència la meva! Quan la Superiora, temorosa, va parlar amb la mare Pilar, aquesta li va dir: “Tu no et sentiries il·lusionada si et trobessis amb gent del teu país?” Amb aquesta pregunta va posar fi a les sospites.   
 
 

Podeu llegir el reportatge complet aquí