La Lilia és nascuda a Straseni, capital d’un dels trenta-dos districtes (raioanele en el seu idioma) en què es divideix Moldàvia. Està situada al centre del país, bastant a prop de la capital, Chisinau. Porta 24 anys assentada aquí i és directora del supermercat Plusfresc de Bellpuig. En no haver-hi tractat de doble nacionalitat entre Espanya i Moldàvia, és espanyola a tots els efectes. Tant ho és, que amb màxima naturalitat accepta que ja no és d’allà. Hi té pares i família vivint-hi, però no s’hi sent atreta, ja ho té tot vist. Amb una filla nascuda aquí i el marit de Maldà, es veu catalana de cap a peus. A Moldàvia això ho noten, i la tracten com a estrangera. Ens referim a un país autèntic i tradicional com pocs. 

A Moldàvia vaig ser mestra de Primària dos anys, feia 2n i 3r. A través d’una familiar que viu a Barcelona, vaig tenir l’oportunitat de venir a treballar els tres mesos d’estiu. Vaig venir pels diners: de mestra cobrava 70 euros i aquí, 600. La diferència era espectacular! Soc filla d’una família benestant i no anava necessitada, ja que vivia a casa dels pares i de despeses no en tenia. Els 70 euros eren per a mi. Amb 22 anys em vaig integrar en una família maquíssima, amb un fill que patia distròfia muscular. Vaig tenir cura d’ell, del Manel. Em vaig passar el primer mes plorant, i quan parlava amb ma mare ella em deia que tornés, que no estava bé. Superat aquest primer mes crític, amb el Manel vam crear un vincle afectiu fortíssim. Va ser ell qui em va ensenyar a parlar en català i va ser ell qui em va donar la confiança per seguir aquí. La mare del Manel estava encantada amb mi, tot i els dubtes del seu marit, que li deia que no sabia fer res. I tenia raó: jo era mestra i a casa cuidaven de mi. Però la mare veia que amb el Manel funcionàvem de meravella. A dia d’avui ells diuen que han guanyat una filla amb mi i jo dic que m’he guanyat una família amb ells. 

Què en va ser del Manel?

La seva malaltia no tenia cura. Es va morir. He tingut molta sort amb la gent que he trobat pel camí. Ell em va obrir la porta d’una família d’acollida i em va oferir l’alegria que aturaria el meu plor. 

I al setembre cap a l’escola?

Ja no vaig tornar més a Moldàvia! Vaig demanar l’excedència per un any. Quan ma mare em va preguntar què pensava fer, li vaig dir: “Saps què, mama? Jo no torno. Em quedo aquí.” 

No enyores res?

Encara avui, quan és l’1 de setembre, sento un no sé què dins meu. No és festa de quedar-se a casa, al revés, és el dia d’inici de les classes. Però la comunitat educativa ho viu com una festa: els alumnes arriben molt ben vestits, nerviosos, amb un pom de flors que regalen a qui serà la seva mestra. També nosaltres estàvem nervioses per conèixer els alumnes, pel primer contacte amb els pares, per saber l’aula que ens tocava... En tinc un molt bon record d’aquest dia. L’enyoro, sí. 

Podeu llegir el reportatge complet aquí