El darrer número de la Crònica Targarina sortí al carrer el dia 25 de desembre de 1937, amb només sis pàgines de contingut. Després de 17 anys de crònica setmanal ininterrompuda, la Crònica Targarina deia adeu per sempre amb l’orgull de la feina complerta i amb un editorial excepcionalment signat per Antoni Morguí i Josep Prenafeta:

“Disset anys de periodisme!”

“Avui s'acompleixen disset anys de la publicació de CRÒNICA TARGARINA i amb el número d’avui, tornem a suspendre temporalment, per segona vegada, el contracte espiritual amb els nostres lectors.”

“Ens cap l’honor de poder dir ben alt que MAI, MAI, ens han mogut bastardes intencions, ni ànsies d’encimbellament, ni hem fet campanyes amb fins inconfesables, sinó que sempre hem actuat a la llum del dia.”

“NO VULGUER-NOS VENDRE A NINGÚ ens ha ocasionat molts disgustos i molts perjudicis morals i materials. Ens ha produït enemistats i ens ha creat enemics irreconciliables que ens han atacat en el més vital de la nostra vida.”

“Prou podríem fer ara ací un extens índex de les millores que en tots els aspectes ha assolit la nostra ciutat, totes les quals, o si voleu la majoria s’han portat a la pràctica, si us plau per força, degut a l'esperó de les campanyes que des les columnes del nostre periòdic havíem dut a terme.”

“Si els targarins que han estat allunyats de Tàrrega des d’abans de l’aparició de CRÒNICA TARGARINA, la visitessin ara, no cal dir com li trobarien totalment canviada la fesomia; però això si, en un sentit de millorament, de bellesa.” 1

Amb la fi de la Crònica, la premsa targarina quedarà òrfena durant un llarg període de temps. No fou fins al 12 de maig de 1944 que naixerà una nova publicació, la Nueva Tàrrega, fent un gir de 180 graus en relació a la trajectòria catalanista de la premsa targarina. La Nueva Tàrrega, com no podia ser d’una altra manera, neixia escrita en castellà i amb fidelitat a la ideología feixista del règim franquista. Com a mostra la primera editorial:

"Dios quiera iluminar nuestra actuación para el bien de esta Tàrrega que, regenerada en el crisol del sufrimiento, resurge en progresión ascendente en la debida valoración de los únicos ideales prometedores de paz y grandeza: Dios y España." 2

El sofriment que en Prenafeta i en Morgui van haver de patir durant la postguerra fou llarg i desesperançador. Un exili interior els va portar a Terrassa, Badalona i Barcelona, per acabar detinguts quatre mesos a la presó del Palau de les Missions de Montjuïc a Barcelona, esperant un Consell de Guerra que finalment els va absoldre. Mai, però, van tornar a la seva Tàrrega.

Pitjor fou la sort del Ventura Prenafeta, el germà gran del Josep, a qui la guerra segà primer la vida del seu fill Josep, mort al front de Madrid l’any 1936, i després, un cop acabada la guerra, sotmès a un Consell de Guerra per haver estat regidor de l’Ajuntament i membre del Comitè de Milícies d'Artesa de Segre. Fou condemnat a mort i afusellat, com tants i tantes altres víctimes innocents, al cementiri de Lleida el 28 d'agost de 1939, en els moments més àlgids de l’escarment genocida perpetrat pel franquisme a Catalunya. La repressió fou terrorífica i implacable. Arribà a tots els espais de dignitat del país amb la voluntat d’extirpar-li la seva ànima. I acabem aquesta sèrie d’escrits amb una altre dels darrers editorials de la Crònica targarina escrit l’abril de l’any 1937:

“Per Ibèria passa la barbàrie internacional. No són els instints ferotges d'una casta indígena; sinó la condensació de la criminalitat i de la barbàrie, base del feixisme internacional, que, com ha dit Goering, el lloctinent de Hitler, el seu programa consisteix a “tenir el punyal sempre a punt per esquarterar l'enemic. L'enemic no és cap poble determinat. L'enemic és el poble que aspira a superar-se, el poble que vol acabar amb els privilegis medievals i amb les tiranies dels poderosos.” 3

1 'Crònica targarina'. Núm. 842. 25 de desembre de 1937
2 'Nueva Tàrrega'. Núm. 1. 12 de maig de 1944
3 'Crònica targarina'. Núm. 807. 24 d’abril de 1937