En un judici polític i militar feixista, com els consells de guerra sumaríssims de la més immediata postguerra, el que calia, per no sortir-ne malparat i salvar la pell, era convèncer el tribunal de ser ideològicament proper als principis polítics del règim.

La defensa del Josep Prenafeta davant el tribunal es basa en un escrit de descàrrec, de quatre pàgines, titulat Breve Historial de la actuación de Crónica Targarina, on se les enginya per fer creïble la imatge d’una Crònica Targarina espanyolista, monàrquica i d’ordre. Ja al primer pàrraf diu que el setmanari "estaba escrito en catalán debido al consejo de varios redactores, todos los cuales figuran hoy en las listas del Glorioso Movimiento Nacional, pudiendo nombrar entre ellos a Francisco Camps Calmet, Ricardo Piqué Batlle y Miguel Martí Florensa”. 

Segueix recordant la subscripció popular feta en pro dels soldats targarins ferits i morts a la guerra d’Àfrica, la campanya realitzada contra el joc prohibit i la subscripció per a la refosa de la campana parroquial La Bou. També recorda que la Crònica Targarina  fou acusada de ser espanyolista pels elements catalanistes que van promoure la publicació del setmanari nacionalista Vida Nova.

Esmenta que durant la dictadura del General Primo de Rivera, van publicar “infinidad de artículos llenos de fervor patriótico”, i que van obtenir el “beneplácito de las autoridades”, no així el setmanari Vida Nova, que fou clausurat pel govern. Parla de les actuacions proreligioses, com la restauració de la capella i la imatge de Sant Eloi, i de la visita del rei Alfons XIII a Tàrrega, en què la Crònica Targarina “le rindió un homenaje ferviente”.

Afirma que en esclatar la guerra, van ser víctimes de la prèvia censura i del control dels originals per part de les autoritats republicanes, i van decidir tancar el setmanari, però foren obligats a rebre una subvenció municipal de 40 pessetes setmanals, a acceptar la publicitat dels comerços targarins per seguir fent la Crònica sota la supervisió del regidor de Cultura, en Lluís Plassa. Fins que el dia 5 d’abril de 1938, es va produir “el hecho del asalto de la imprenta, la incautación por el Ayuntamiento, y la utilización por militares de la XVI División”. 

Amb tot, el breu historial, no va agradar als dirigents franquistes de la ciutat, perquè el dia 7 de gener de 1940, desde la Presó de Montjuïc, signa i escriu a mà un paper adreçat al consell de guerra dient que els redactors franquistes anomenats a l’historial, “desde hace ya más de quince años no pertenecían a la redacción de Crònica Targarina, pués voluntariamente dejaron de pertenecer a ella”.

Aquest document indica com els dirigents franquistes locals intenten esborrar, davant l’autoritat militar i política del nou règim, tota sospita o prova del seu passat catalanista i nacionalista. 

En el cas del Josep Prenafeta, com en altres, tot i ser absolt i declarat innocent, se li imposà el càstig de l’exili interior. 

Durant tota la seva vida, el Josep Prenafeta va mantenir l’esperança de tornar a la seva estimada Tàrrega. Una ciutat que coneixia com ningú, i on sabia que era estimat per molta gent. Tàrrega era la ciutat que havia donat sentit a la seva vida i on reposava el seu fill Josep Prenafeta Pons, mort als vuit mesos d’edat, l’any 1922. 

Però sabia molt bé que a Tàrrega no hi seria benvingut. Ni ell, ni la seva esposa Maria Pons Argelaga, ni les seves filles Carme i Montserrat mai més hi tornaran a viure.

L’enemistat de la Crònica Targarina amb els sectors més dretans targarins venia de lluny. Ho esbrinem en el proper i darrer capítol d’aquesta sèrie.