Diu l'informe de la Guàrdia Civil de Tàrrega, que el dia 2 d'agost de 1939, “tuvo conocimiento que en un camión que se dedicaba al transporte de aves de corral, en el cual venia una mujer que por sus señas coincidían con la esposa de Esteban Maxiñâch Suñer que resultó llamarse Rosa Badia Armengol”, “y al tratarse su esposo de ser uno de los elementos más destacados de la localidad durante la dominación marxista, se presentó espontáneamente el vecino de esta localidad José C. P.”. El qual manifestà conèixer na Rosa Badia Armengol, per haver-lo criat la mare d'ella, i diu que ella és “una mancha de ideas puramente socialistas lo mismo que su esposo, que si bien no conoce que haya tomado parte como representante de ninguna junta o comité, iba siempre muy bien trajeada”.

Segueix la declaració dient que, segons rumors públics, a casa d'ella tenien les catifes de la Vda. Segarra, que els mobles eren requisats, sense saber si la requisa l'havia fet ella o el seu espòs Esteve, i que els mobles s'havien sostret de casa d'Eduardo Feijó. També es deia que havien pres la roba i les pells de la casa d'en Josep Trepat, i que molta gent li ho deia a ell, perquè ell i la Rosa havien estat criats com a germans. Afirma que un dia, el Sr. Eudald C. li va dir: “Com presumeix ta germana”, a la qual cosa va respondre: “Ja plorarà”. Segueix l'informe amb les declaracions de l'Eudald C. (“Auxiliar de Investigación de la Falange Tradicional Española i de las J.O.N.S. de Tàrrega”), i afirma de la Rosa que quan “la dominación marxista iba muy bien trajeada por ser su esposo uno de los elementos más destacados del partido comunista”, que sobre la requisa dels mobles només sap el que deien els rumors públics i que mai l'havia vist en cap manifestació.

A l'interrogatori de la Rosa Badia, ella afirma que mai ha militat al partit socialista, i qui sí que hi militava era el seu marit l'Esteve Marsinyach. Que no sap res del que feia i que només es recorda que, quan arribava a casa, sempre li retreia que no tenia vergonya d'anar vestida d'aquella manera, i ell s'enfadava, però que a ella no li importava. 

Quan li pregunten si els mobles i les catifes de casa seva eren dels Jesuïtes o de n'Antoni Secanell, ella respon que els va comprar el mes de maig de 1936 a la casa de mobles de Joan Vivé de Tàrrega i que ho pot demostrar. També li pregunten si en sap res de l'Esteve i quan fou la darrera vegada que el va veure, a què respon que, “abans de Nadal (1938), el vaig anar a veure al front de Bellmunt, i que té una carta enviada per la Creu Roja a Sabadell, firmada per una tal Rosa Bover a qui no coneix”.

Preguntada si una vegada es va fer un vestit de vellut negre, ella diu que sí, que el gènere li va portar el seu home des de Barcelona, i que ella no en sap res del que ell feia, ja que era poc parlador, i que quan la seva mare li deia que fugís dels partits i de tot tipus de malifetes, ell els hi deia que es fiquessin en les seves coses i que el deixessin en pau, que ja sabia el que es feia.

Segueix l'atestat de la Guàrdia Civil de Tàrrega, amb les manifestacions d'Antoni P. I., que declara ser Mestre Nacional i que havia estat sindicat al F.E.T.E. durant el “dominio rojo”. Diu que no coneix la Rosa Badia, però que la va sentir parlant amb una amiga dient: “Qué quieres que te diga; yo no siento ni podré sentir nunca el régimen facista; esto de los curas y de las monjas y todo lo que huele a iglesia yo no lo puedo tragar. Lo que sí siento es que no sé dónde podré refugiarme en caso de que los rebeldes suban”. Aquesta conversa també la va sentir l'esposa del declarant.

La diligència acaba amb la següent instruccio: “En la ciudad de Cervera a once de Agosto del año mil novecientos treinta y nueve se hace entrega al Señor Juez Instructor Militar de la Plaza de Cervera a la detenida Rosa Badia Armengol por acusarla de haber requisado muebles y alfombras durante la dominación marxista”.

El 24 d'agost de 1939 la detinguda na Rosa Badia declara de nou:
- Que no militava a cap partit.
- Que no és cert que tingués mobles requisats a casa seva.
- Que si havia anat alguna vegada al local del PSUC fou per anar a buscar el seu home.
- Que no és cert que alguna vegada digués que “no podia tragar els feixistes ni res que fes olor de monges i capellans”. 

Seguirem al proper escrit.