Des de l’inici de la rebel·lió militar del juliol de 1936, n’Esteve Marsinyach s’incorpora al Comitè de les Milícies Antifeixistes de Tàrrega. Amb ell, l’acompanya el seu germà David. Ambdós, un cop acabada la guerra seran denunciats, per persones i familiars de les víctimes religioses i civils, per haver participat en l’assassinat del doctor Josep Llobet Manós i de mossèn Josep Rubió Falip, així com en la detenció de l’industrial Antoni Toló, que fou posteriorment alliberat. Altres persones també els acusen de ser els responsables de la crema i la destrucció de les imatges religioses i de les campanes de la parròquia. 

Amb la creació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), i de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC), l’Esteve agafa protagonisme dins l’organització comunista. A la fotografia de la visita que fa a Tàrrega el president de la Generalitat, Lluís Companys, durant el mes d’octubre de 1936, el trobem situat en un lloc destacat, al costat d’altres dirigents i regidors targarins.

Mesos més tard, la Crònica targarina del 27 de març de 1937, informa que els germans Esteve i David Marsinyach han marxat cap a Barcelona per tal d’allistar-se de voluntaris a la Divisió d’Estat Català. En el cas del David, que és militant d’ERC, sabem que es va incorporar al front d’Aragó, en canvi trobem l’Esteve a Barcelona, tal com ho acredita el seu company de partit en Norbert Orobitg quan escriu a inicis de 1938 que a Barcelona: “quan anava vers la secretaria de les JSC de C, d’un vehicle baixà cridant, pistola en mà, l’Esteve Marsinyac. M’obligà a entrar dins el vehicle, on hi havia, en pla rialler i fent barrila, el Verdes. L’Esteve m’explicà que, entre els responsables del Partit i les Joventuts, s’havia dit que jo m’havia passat al bàndol franquista”(1). Desconeixem quin grau de responsabilitat política tenia l’Esteve al partit. Però havia de ser una persona de confiança, ja que poc després el PSUC comarcal el designa, el març de 1938, regidor de l’Ajuntament de Tàrrega.

El David és ferit al front i li queda una marca de metralla a la cara. De l’Esteve sabem que fou Sergent del Cos d’Enginyers, i que poques setmanes abans de de l’ofensiva d’ocupació de Catalunya, el desembre de 1938, la seva esposa, Rosa Badia, el visita al front del Segre a prop Bellmunt, tal com declara durant la instrucció del consell de guerra en contra seva l’any 1939.

En Norbert Orobitg explica que quan a principis de febrer de 1939 arriba malalt al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló: “L’Esteve Marsinyac s’escandalitzà de veure’m tan depauperat, em prengué pel braç, em conduí davant una foguera de boles de coc i em feu asseure. L’Esteve mateix, anà allí mateix on hi havia una camioneta, que era una mena de tenda de queviures, i comprà un pot de tomata, un paquet de margarina, dos plàtans i quatre ous. Retornà, diposità un bon tros de margarina i el contingut del pot de tomata dins d’un plat gros i bonyegut d’alumini, i el posà al foc damunt les boles enceses. Als dos minuts deixà, damunt la tomata que bullia, dos ous per ferrar-los. Després hi passaren quatre costelles de les que tenien en el ranxo els companys del Marsinyac”1.

L’Esteve, juntament amb el seu amic i company del PSUC en Sebastià Piera Llobera, targarí d’adopció i fundador de la Unió d’Estudiants de Tàrrega, són els qui porten la veu cantant a la gran cabana del Batalló d’Enginyers del XVIII Cos d’Exèrcit del Camp de Sant Cebrià. La posició de què gaudeixen és deguda al seu lideratge polític i militar dins del partit. En Sebastià havia estat al front primer amb el Regiment Engels del PSUC combatent a Madrid, on fou ferit i a l’Aragó. Més endavant amb la creació de l’Exèrcit Popular queda integrat a la 27a i la 60a divisió, que el desembre de 1938 es trobaven a Mollerussa, Linyola i Bellmunt. Quan la retirada del gener de 1939 l’Esteve feu, amb la seva unitat del cos d’enginyers, la ruta cap a Manresa i fins a l’Agullana per passar a França.

En Norbert Orobitg explica que l’agost de 1939 n’Esteve Marsinyach deixa el camp per anar-se’n a treballar de mecànic. En Sebastià Piera marxa a l’URRS. 

Al cap dels anys en Norbert escriu una novel·la de ficció titulada El brillante, basada en la vida, la lluita i la hipotètica mort de n’Esteve Marsinyach. Algunes coses de la novel·la són certes i d’altres són ficció. Però fins i tot les que no són certes tenen un rerefons de veritat, com el fet que n’Esteve Marsinyach hi apareix amb els maquis i amb en Josep Saltó.2

En parlem al proper capítol.

 
1 Per la llibertat i la democràcia. Autobiografia de Norbert Orobitg i Carné (1915 – 1995). Edició a cura de Ramon Miró. Institut d’Estudis Ilerdencs 2001.
2 El brillante. Novel·la inèdita de Norbert Orobitg i Carné. (Arxiu Històric Comarcal de l’Urgell)