En altres de les novel·les inèdites d'en Norbert Orobitg apareix com a protagonista l’Esteve Marsinyach. El primer relat s’anomena Els quinze de Sant Cyprien, on es descriuen les peripècies al camp de concentració de Sant Cebrià, d’una colla de quinze exiliats a principis de l’any 1939. Entre ells n’hi havia quatre de targarins: el Norbert, El Brillante, a qui defineix com el seu “amic incondicional” i que l’identifica amb l’Esteve Marsinyach. Els altres dos son en Sebastià Piera i el seu germà petit en Josep. 

“Érem del mateix poble. Em mirava carinyos i trist. Ell em salvà de morir com un cuc… Feia pocs dies que havia arribat al camp. Estava esgotat, amb colitis, ple de polls, sense roba ni res per menjar. Als pocs dies esdevenia un home nou. No com aquell pobre mestre de Cervera coix i tísic que va morir-se esllanguit…”1

La segona novel.la, La 113, relata els esdeveniment de la “113 Companyia de Treballadors”, on “visqueren els 250 homes de la Cia. durant l’hivern del 1940 i la primavera del mateix any” i que “treballaven en la continuació de la Línia Maginot que havia de vorejar la frontera francesa fins al mar”.2

Però el relat més interessant és la novel·la El brillante on, amb una barreja de ficció i de realitat, ens conta la vida i la hipotètica salvació o mort del Brillante, l’Esteve Marsinyach”. Entre els personatges de la novel·la a part del mateix Norbert, hi apareix en Sebastià (Piera) i (amb noms i cognoms) en Josep Saltó, l’esposa i la mare de l’Esteve i el metge Armengol de Tàrrega. Probablement bona part de la història li fou contada anys després, per algú que la coneixia de primera mà.3

Al prefaci escriu: “El Brillante diuen que va morir junt amb una colla de maquis a terres de l’Urgell, però ningú s’ha fet responsable d’haver-lo vist mort i enterrat”. Al final de la novel·la deixa obert el desenllaç, quan per boca d’alguns testimonis, s’afirma que viu d’amagat a Granollers prop de la seva esposa i del seu fill.

Al primer capítol, la descripció que fa de Tàrrega és divertida i punyent: “Els tres representants de les forces vives del poble; el Sr. Rector, el Tinent, i el Sr. Alcalde, eren gent estirada i ben convençuda de llur importància que acostumaven a fer-se veure, els tres junts, com les tres persones de la Santíssima Trinitat”. ”De totes les institucions públiques, les més concorregudes i estimades del personal, eren les dues cases de putes o de barrets, com deien els botiguers del poble, que es trobaven un xic a les afores del poble per fer més fàcil la visita als “monuments”...  “El Brillante vivia amb la seva mare, vídua i mestressa d’una de les cases de meuques”. 

El gener de 1939, a la retirada, el protagonista passa per casa seva per acomiadar-se de la seva mare i de la seva esposa. Els diu: “Es veu ben clar que la guerra l’hem perduda per manca d’unitat i per voler abarcar massa coses a la vegada. Ara ja no hi ha res a fer. Estem cardats i ben cardats. Al nostre bàndol cadascú feia el que li passava pels collons. Ens hem donat pel cul els uns als altres, mentres ells s’unificaven per guanyar la guerra…”.

L’acció de la novel·la segueix l’any 1940 al Camp de Sant Cebrià, des d’on, tot i que a la ficció és pintor, l’autor el descriu en la seva feina real de mecànic en un taller de Perpinyà. La victòria nazi del juny de 1940 els agafa al camp d’Argelers, quan són castigats i formen part de la companyia de la merda, encarregada de recollir els excrements del camp. D’allí fan cap amb una Companyia de Treball a Montpeyroux i a Sant Andreu de Sangonis. La primavera de 1942 abandonen el destacament de la Companyia per integrar-se a la resistència francesa contra els alemanys al departament de l’Arieja i de l’Hérault amb els maquis. Participa en l’organització de passar combatents aliats que retornen als seus països via Andorra cap a Espanya. Allí treballa camuflat a Arinsal, i a principis de 1943 aconsegueix trobar-se en un hotel d’Encamp la seva esposa, amb qui engendra un fill. Contacta a través del Norbert amb la resistència per tornar amb el maquis a l’Arieja.

El juny de 1944, el seu grup lluita en l’alliberament de Foix, on al castell s’'instal·la l’Agrupació de Guerrillers Espanyols, com a integrants de les Forces Franceses de l’Interior. Acompanya la delegació que va participar a Andorra, en les converses entre els comandaments aliats i l’Agrupació de Guerrillers, on van assabentar-se de la voluntat anglofrancesa de mantenir el règim franquista a l’estat espanyol. Aquí rep una carta de la seva dona que li conta que està embarassada de cinc mesos i amb bona salut.

L’Agrupació de Guerrillers disposa d’armament i de tropes, per intentar una invasió armada de l’Estat espanyol i proclamar la República. El darrer capítol de la novela ens situa el grup guerriller del Brillante en terres catalanes, acompanyat del Josep Saltó, quan són descoberts per la Guàrdia Civil. Per salvar el grup el Brillante se sacrifica per tal que els seus companys puguin fugir.

Al proper escrit sabrem la crònica real dels darrers dies de l’Esteve Marsinyach contada per un guerriller del seu grup i per la Guàrdia Civil.
 

1 “Els quinze de Sant Cyprien”. Relat inèdit d’en Norbert Orobitg i Carné. Arxiu Comarcal de l’Urgell.
2 “La 113”. Relat inèdit d’en Norbert Orobitg i Carné. Arxiu Comarcal de l’Urgell.
3 “El Brillante”. Relat inèdit d’en Norbert Orobitg i Carné. Arxiu Comarcal de l’Urgell. 1985.