Gràcies al testimoni personal d’Antoni Pons Melià, recollit a la publicació Cuando los Maquis de Luís Pérez Berasaluce, coneixem els detalls del tràgic destí de l’Esteve Marsinyac:

“El nostre grup el formàvem sis catalans i jo, un menorquí. Els components érem: l’Esteve Marsinyac de Tàrrega, com a cap del grup; Saltó, que crec era de Lleida; Rafael Triay del Poblenou; Domingo Plaza, de Barcelona; Joan Mateu de Llardecans; Llevot, crec que també de Barcelona, i un servidor, Antoni Pons de Maó.”

El dia 25 de novembre de 1944, “vam travessar el riu Gállego vora Riglos, amb l’aigua fins al pit quasi nadant. Vam anar baixant per una vall des d’on es veia Lupiñén i molt a prop Almudévar, allí vam passar per sota un aqüeducte, sobre Tardienta i Almuniente, prop de Grañén. Vam buscar un lloc per descansar i esperar que es fes de nit per continuar avançant”.

“Quan menys ens ho esperàvem, ens van veure acorralats per l’enemic que els disparava. Vam fugir corrents baixant per un barranc fins que ens va semblar que ja els havien despistat. Ens vam amagar però a mitja tarda vam ser descoberts i atacats de nou.”

“Les bales venien de tots els costats. La situació era molt lletja i el nostre cap l’Esteve, ens va ordenar que cadascú sortís cap a una direcció diferent, per després trobar-nos de nou, rere una gran roca que hi havia a l’altre costat del riu el qual portava molt poca aigua. Vam obeir immediatament. En un no-res en Plaza i en Llevot van ser ferits, i jo mentre travessava el riu, ja molt a prop de la roca, vaig notar una cremor al peu dret. Vaig arribar a la roca on ens esperaven 4 companys. Allí no ens hi podíem quedar gaire estona, havíem d’actuar de pressa. Pujaríem per la roca i escaparíem per una séquia.”

“L’Esteve i jo vam ser els darrers. Quan li vaig dir que jo l’ajudaria a pujar i que em quedaria baix, perquè per a ells només els faria nosa, s’hi va negar. Em va proposar que ell em pujaria a mi i un cap a dalt, jo l’ajudaria. En tota l’estona les bales no paraven de xiular al nostre voltant. Un cop dalt ens vam arrossegar per la sèquia, quan de sobte es va aturar i va dir “m’han ferit”, tenia la mà sobre una ferida de bala al costat. De sobte va rebre un altre impacte, aquest al cap, que li va provocar la mort instantània. Tot seguit vaig anar on hi havia els altres dos companys. En Saltó havia desaparegut. Nosaltres no ens podíem escapar d’allí on érem. Al vespre es van atansar un guàrdia civil i un falangista per convèncer-nos que ens rendíssim. Ens vam rendir i vam ser fets presoners. Poc després vaig saber que els qui ens perseguien n’eren 18, entre guàrdies civil i voluntaris de paisà.” (Antoni Pons Milà: extracte traduït de Mi paso por la frontera 1944) (1).
Segons el parte de la Guàrdia Civil, fet a partir de les declaracions dels detinguts, el grup de l’Esteve Marsinyac pertanyia a la 186 Divisió. Van entrar per la Val d’Echo el 18 d’octubre de 1944 amb un efectiu de 180 homes. Es van dispersar per problemes d’avituallament i s’havien de retrobar a la comarca de les Cinco Villas, a Saragossa. El grup dels 7 guerrillers, al ser la majoria catalans, van decidir marxar cap a Catalunya fins que van ser interceptats a Torres de Alacanadre. Entre la documentació intervinguda a l’Esteve Marsinyac hi havia l'Orden de operaciones 111 particular para el jefe de la Brigada 241, 9 cartes topogràfiques, instruccions per desxifrar missatges i 11.675 francs francesos”.

Conten que el cos de l’Esteve Marsinyac va ser dut fins a la població de Huerto, on fou enterrat prop de la tanca del cementiri per la part de fora. Recents investigacions posen en dubte aquesta versió, i no s’ha trobat cap document que acrediti el lloc on va ser inhumat.

Anys més tard, des de París, el 25 de juliol de 1947 el setmanari del P.S.U.C. Lluita en el seu número 111 fa un homenatge als seus militants caiguts en la lluita contra el feixisme. En la relació dels “Assassinats pels falangistes”, hi figura “Esteve MARSINYAC de Tàrrega”, i de nou una sorpresa inesperada: dues ratlles més avall ens trobem amb “Josep MALFEITO de Tàrrega”.

Qui fou en Josep Malfeito Longuet de Tàrrega, company de l’Esteve Marsinyac Sunyer, mort quatre dies abans que l’Esteve a Pamplona, el 21 de novembre de 1944 ? En els propers escrits ho esbrinarem.

1 Cuando los maquis. Guerrila y pasos de frontera en el Pirineo occidental. Luis Pérez de Berasaluce, 2018.