Escoltava una conversa amb Quim Monzó al Suplement de Catalunya Ràdio en què explicava per què ha deixat –de moment– d'escriure els seus articles a La Vanguardia. Deia que havia arribat un moment que mirés on mirés i sintonitzés el canal o emissora que fos, sempre es parlava del mateix i, com molts altres, ja no podia més. La Covid-19 inundava xarxes, fagocitava mitjans de comunicació i expropiava converses privades. L'últim article de Monzó es titulava Aquest món ja no és el meu. Com diria l'analista Bernd Schuster, no cal afegir-hi res.

Si la Nova Tàrrega és un termòmetre fiable del que es cou a la ciutat i a la seva àrea d'influència també és ineludible que reculli el causant de tots els mals del moment. I per això, si un no és especialista en la matèria, davant una situació sanitària tan inestable, ja no se sap en quin punt som.
La conclusió provisional del cas és, segons ens diuen, aprendre a viure amb el risc. I fer-ho amb la màxima prudència: mascaretes, rentat de mans, distància i tota la resta de mantres epidemiològics, és clar, però també tenir un cert sentit comú.

Hem de tirar endavant i fer moure l'economia, d'això ben pocs en dubten, vista l'experiència que estem vivint. I malgrat que tenim el virus sempre present, hem d'intentar que no ens paralitzi. Ho veiem en la vida professional: les obres de reformes segueixen després d'unes setmanes de vacil·lació i prohibició. I també diria que hauríem de desencallar nous projectes vitals, amb la confiança que la vacuna arribarà.

Com en les cròniques de guerres i setges en què, a part de les lluites i la mort dels ciutadans, pels documents notarials veiem que les compres, vendes i altres gestions del dia a dia seguien malgrat bombes i sang.