Com hagués dit la meva iaia, cada casa és un món i cada confinament, un misteri. Parlo del meu, que coprotagonitzo amb la meva parella i la nostra filla Bruna d'un any i poc. Ho vivim amb l'esquizofrènia del moment: modulant el drama econòmic de l'arquitecte autònom amb l'analgèsic d'una oportunitat insospitada de cuidar-nos, nosaltres i la Bruna.

Ens hem arrossegat, jugant-hi, per tots i cada un dels metres del pis. Hem gaudit de la llum que no havíem vist que teníem al migdia i hem netejat repetidament el balcó, l'indret més menystingut del pis. Com podem, intentem foragitar-ne els coloms per tornar a conquerir-lo. Fins i tot ens hem comprat un mussol de plàstic, amb capgiratori, que no els espanta però almenys entreté la nostra baldufa. Dins de casa, la higiene de mans s'ha multiplicat obsessivament, arribant a tots els plecs falàngics. Després d'algun capítol dubitatiu, hem pogut controlar les temptatives de la massa mare i de les farines força.

Hem intentat evitar el "totaniràbé" perquè, passi el que passi, ara ja és clar que l'episodi serà un desastre col·losal. He llegit La pesta d'Albert Camus, novel·la inspirada en una epidèmia real de principis de segle XX a l'Algèria francesa, i veig que, en essència, com a societat hem reaccionat igual que cent anys enrere. En fi, cuideu-vos molt i rebeu una abraçada a dos metres de distància.