En poc més de dos mesos del terrabastall coronavíric el nostre lèxic de cada dia ha mutat a un ritme vertiginós. Ens hem encomanat, pel que fa al farciment discursiu, d'una sèrie de mots que o bé no coneixíem o bé els aplicàvem a camps ben tècnics: el confinament s'utilitzava en l'argot militar o en el de l'obra pública, com el de "confinar" o encapsular grava en una tela geotèxtil, per exemple. L'ús de guants i mascaretes estava restringit a cert personal especialitzat i al clixé del turista asiàtic, sempre disposat a visitar les nostres ciutats en to asèptic.

També hem aguditzat l'anàlisi arquitectònica del nostre entorn vital: en aquests mesos s'han avaluat més que mai les comoditats o defectes dels nostres habitatges. Ara valorem el jardí considerant-hi l'orientació solar, l'àtic segons la mida de la terrassa o la frugal possibilitat d'un balcó. Mirem a través de les finestres, més enllà de si aporten llum o no, per observar si ens satisfà el paisatge urbà o natural que ofereixen. Té alguna qualitat, algun valor, l'entorn que ens envolta? Llogaríem casa nostra per passar uns dies com a turistes?

Més enllà de les activitats amb criatures, manualitats i jocs que hem desplegat per tots els racons, també hem pogut testar la versatilitat dels espais domèstics. És ben clar que el llindar de la porta representa una oportunitat d'esbarjo brutal: pot esdevenir un petit teatre o l'oportunitat d'un amagatall darrere d'una porta.

Moltes vegades hem percebut les mancances dels habitatges. Tenen qualitat visual, tèrmica i espacial? Segurament, si després del confinament i de la crisi encara tenim alguns diners, és probable que algú vulgui fer reformes a casa. O comprar-se'n o fer-se'n una de nova, fins i tot. Molts de nosaltres vivim en habitatges que han estat construïts no per ser agradables a la vida, sinó per complir el mínim d'estàndard legal per vendre's al mercat i obtenir-ne un benefici. Aquesta va ser la cançó de l'època daurada del totxo, diuen els que professionalment la van viure. Avui, encara devastats per la pandèmia sanitària, potser és hora de reforçar i exigir, com a ciutadans i usuaris, més qualitat en tot allò d'interès públic. Millors serveis sanitaris i socials i millors exigències d'habitabilitat. I això no ha de voler dir més burocràcia o normatives farragoses. L'estat del nostre parc d'habitatges no és fruit del caprici de l'arquitecte, sinó resultat d'un sistema viciat d'especulació immobiliària que no vam saber aturar a temps. Com les parets mitgeres després d'un enderroc, en alguns casos, la farsa ha quedat al descobert.