Les hemeroteques ens diuen que va ser el periodista radiofònic Luis Arribas Castro qui va popularitzar l'expressió "la ciudad es un millón de cosas", el títol del programa que presentava a Ràdio Barcelona. Tot i que Arribas Castro és molt anterior al meu imaginari, sovint durant els dies de confinament he pensat en aquesta definició poètica del fet urbà. Mireu si n’és de magníficament versàtil, que se l'han apropiat els millors professors d'urbanisme de l'Escola (d'Arquitectura).

És veritat que la ciutat són les voreres, els arbres, els fanals i les façanes dels edificis. Però també les botigues que hi hagi o que no, també els passavolants que ens trobem. La ciutat és tenir un carrer tallat perquè s'obre una rasa al paviment, uns joves ballant al costat d'un banc o unes padrines passant revista, assegudes en cadires de casa, davant d'un portal.

Des que el passat 14 de març es va decretar l'Estat d'alarma i, per tant, es va obligar al confinament de la població –amb nombrosíssimes excepcions–, molts hem passat els dies reclosos a casa. La majoria possiblement no hi havíem estat mai tant, cosa que ens ha trastocat de forma brutal totes les rutines laborals i personals. Si a més un té filles o fills, amb llars d'infants, col·legis, instituts i universitats tancades, la situació encara es fa més complexa. Com es pot compaginar el teletreball amb un bebè-caminador de 13 mesos?

En tot cas, si no has hagut de treballar a fora, aquests dies la ciutat s'ha reduït al que un pot veure des de les finestres, balcons, terrasses o patis de casa. És cert que els carrers hi són, hi passen alguns cotxes i poques persones, però la ciutat ha perdut uns quants centenars de milers de coses de les quals deia el poeta de la ràdio.

Diuen els mitjans de comunicació que durant aquest confinament s'hadisparat el consum audiovisual: teles, ràdio i xarxes socials. I és lògic, hi ha ànsia de saber i angoixa per l'estat del sistema sanitari. Però tot aquest món telemàtic, que és fantàstic perquè permet mantenir contacte amb la família i els amics, a més dels companys de feina, és profundament antiurbà. Ho comprovem en observar el comportament de la persona que camina amb els ulls al mòbil. La tecnologia l'allunya perversament de sentir la vida dels carrers i places, i el manté en uns llimbs còmodes, entre coixins d'un núvol virtual.

Tenim uns carrers buits de gent i d'activitats. Per tant, aquells que sortim esporàdicament de casa per a fer les gestions bàsiques permeses, convindrem que, molt probablement, avui dia Arribas Castro hauria titulat el seu programa a Ràdio Barcelona d'alguna altra manera. I és que la ciutat ja no és tan rica com solia ser abans del virus, perquè hi falten les persones i totes les magnífiques derivades dels seus moviments, de vegades planificats i regulars; altres moltes, fantàsticament caòtics. El confinament a què ens han sotmès en el moment d'escriure aquest article ha fet perdre un tret fonamental de la vida urbana. Parlem de l'espotaneïtat que, generada de forma discontínua, és filla de la llibertat de moviments d'una societat democràtica. Ens falten algunes peces del trencaclosques urbà. Malgrat tot, els experts asseguren, amb l'experiència de la Xina, Corea del Sud i Itàlia, que quedar-nos a casa és l'única eina que tenim per controlar l'avenç del virus. Siguem cívics i, siusplau, cuideu-vos molt.