Una de les accepcions del mot viatge, segons un diccionari, ens remet a les anades que fa algú a un indret distant; a cadascuna de les vegades que algú va i ve d’un lloc a un altre, per transportar alguna cosa, per fer gestions o per alguna altra causa... I la gent com tu i com jo som molt d’aquestes anades i vingudes. A la gran majoria ens agrada viatjar, marxar del nostre entorn, veure món, experiències noves, cultures i costums diferents, menjar (que no falti) i beure (que tampoc falti) com si fos l’últim dia, parlar estrany, muntar en camell, fer amics que, amb una mica de sort, no veuràs mai més, presenciar rituals macabres i gairebé caníbals, gaudir d’uns canvis de clima aberrants, picades d’insectes de la mida d’una vaca, flatulències desarmants, mals de cap plens de terrabastall, mals de panxa violents, diarrees i saliveres, nàusees, peus inflats, taps a les orelles, inflamació de la gola, mocs, tos i esternuts, alguna ungla trencada, banys en aigües de cristall completament gèlides, sorra que sembla brasa, cims que fan 700 metres d’alçada i en arribar dalt de tot marca 2.300 metres, cinc minuts caminant que es converteixen en dos llargues hores, hotels que semblen pensions, pensions que semblen tabernes, tabernes que semblen corrals, corrals que semblen... corrals.

Ja ho veieu, cal viatjar. Moisès ja es va emportar els hebreus a fer un tomb a Los diez mandamientos (1956, Cecil B. DeMille), i Paul Newman també va emportar-se uns quants jueus (molts) a fer un altre tomb i, de pas, fundar l’Estat d’Israel a Éxodo (1960, Otto Preminger). Abans, molt abans d’aquestes epopeies, Georges Méliès ja va fer el seu Viaje a la Luna (1902, Georges Méliès), avisant que el cinema era pura màgia, fantasia. I també hi pot haver molts viatges d’iniciació com Cuenta conmigo (1986, Rob Reiner), adaptant un relat de Stephen King i viatjant per la transició de l’infantesa a la joventut. I viatges més transcendents com el d’El turista accidental (1988, Lawrence Kasdan), una mica sonso i somicó. I més transcendentals, personals i magistrals a El extraño viaje (1964, Fernando Fernán Gómez), tragicomèdia àcida i esperpèntica digna de més consideració, i El viaje a ninguna parte (1986, Fernando Fernán Gómez), excel·lent i autocomplaent. Però també hi pot haver viatges més divertits com Cinco semanas en globo (1962, Irwin Allen), o també La vuelta al mundo en 80 días (1956, Michael Anderson), i fer un Viaje al centro de la Tierra (1977, Juan Piquer), monstruosa pel·lícula de tan mal feta. Si voleu passejar amb avió, només cal repassar Aterriza como puedas (1980, David i Jerry Zucker, Jim Abrahams), riureu molt i amb ganes, però això de pujar a un avió... Les línies aèries projecten films en trajectes llargs. Ja hi ha empreses dedicades a subministrar les pel·lícules a projectar, subjectes a una prima i fina supervisió: no veureu mai, dins un avió, pel·lícules amb accidents i problemes d’aviació. I si hi surt una nau d’una companyia diferent, tampoc.

I si agafem un autobús? Doncs a gaudir de Las aventuras de Priscilla, reina del desierto (1994, Stephan Elliott), on Priscilla és un acolorit autobús, i els seus ocupants encara més acolorits. I patir amb un autobús abandonat i ple d’immigrants camí de Suïssa a El autobús (1976, Bay Okan). I donar-li la volta amb El autobús atómico (1976, James Frawley), un trasto amb energia atòmica, evidentment, és una fluixa paròdia. I encara en deixo moltes. Podem fer molts viatges, encara. Hi tornaré.

Volia aprofitar per esmentar un recent viatge molt popular. El que ha fet el Sant Pare Lleó aquests dies pel país aquest. Ha vingut de visita, diuen. A mi, perdó, prefereixo que em visiti el camió de la brossa. És un viatge més ben aprofitat. Plego, que he de tancar la maleta. Crec que no em deixo res. Fins a la tornada.