Ballant amb llops


Joan Solé s’incorpora a NOVA TÀRREGA el mes de setembre de 2023 ambla secció La quarta paret que té periodicitat bimensual.
Joan Solé és un apassionat del cinema i en la seva secció hi trobem reflexions sobre l’actualitat a través de pel·lícules, tant actuals com històriques, així com d’actors, actrius, directors... i moltes curiositats i anècdotes. A banda de col·laborar amb NOVA TÀRREGA, també ho fa a Ràdio Tàrrega amb ‘Cinema’.
L’altre dia fullejava el diari, com de costum. Amb tota la tranquil·litat del món, encara que les notícies no siguin d’un caràcter gaire festós. De fet, ja no donem gaire importància a la gravetat de certes informacions globals, ni fem gaire cas de tantes guerres, conflictes, disbarats, violència (física i verbal), política mal feta (o gens feta) i altres desoris. Vaja, que vas fullejant i no pares gaire atenció a res en concret. Però una fotografia em va treure d’aquest impertinent estat de somnolència. Una fotografia d’un dels milers d’actes de l’última Festa Major. Sí, milers d’actes, que deu dies seguits de festa donen per a molt. Actes purs i impurs. I aquesta fotografia mostrava la senyora alcaldessa i la seva primera tinenta d’alcaldia ballant. I algú dirà que era normal, que l’Eixida és una tradició que l’obren les autoritats... Però no era l’Eixida... Ambdues persones, embotides dins uns embotornats i estrafolaris vestiments més propis de programes com Mask Singer o Tu cara me suena, cantant (?) i ballant una cançó (?) anomenada Yo quiero bailar. Es una fotografia, però les imagino posseïdes per una idefugible Fiebre del sábado noche (1977, John Badham); posseïdes per l’esperit de la recordada Donna Summer a Por fin ya es viernes (1978, Robert Klane), això evocant el caire festiu de l’acte (recordeu allò apuntat abans, allò dels actes impurs...), més propi d’un Carnaval que no pas altra cosa. Però jo continuava imaginant, que és barat, i pensava si Bailando llegó el amor (1960, Geza von Czifra). Però la realitat apuntava més cap al costat de veure El baile de las ánimas (1993, Pedro Carvajal), tot barrejant una mica d’El baile de los malditos (1958, Edward Dmytryk) i una altra mica, bastanta mica, molta mica d’El baile de los vampiros (1967, Roman Polanski). I, amb la traça que podien demostrar (no ho vaig veure, i em costa molt d’imaginar, però m’arriscaré), allò podia arribar a ser com El baile del pato (1989, Manuel Iborra) o, amb molta diversió, alguna cosa com La danza de la pantera borracha (1979, Yan Ho-Ping) i acabar Bailando en la oscuridad (1989, Mike Ockrent). Al final, em venia un acabament tipus Danza macabra (1963, Anto nio Margheriti) o La danza fatal (1914, José Tagores). Però no, l’acabament està reservat per a Danzad, danzad, malditos (1969, Sydney Pollack), excel·lentíssim retrat de la misèria moral i econòmica d’un país (USA) rovellat per la Depressió, amb uns personatges sense cap ambició moral i entregats a sobreviure enmig del fang, ballant per la més pura necessitat fins a l’esgotament, físic i moral.
Conclusió: estic plenament convençut que tota aquella ballaruga “alcaldòfila” no va ser res més que el producte d’una Posesión infernal (1982, Sam Raimi) passatgera. Públic, poble, no tingueu en compte tot això a l’hora d’anar a votar. O sí...
I espero que la persona que va fer la foto estigui bé de salut. Visions com aquestes queden al subconscient. O no...

No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari