Ara fa uns dies, pocs, vaig assistir a un ritual gairebé satànic. La trobada tenia el nom de El dia de l’operador cinematogràfic de cabina, a Vilallonga del Camp. Per ara, tot sembla molt normal. Una reunió d’operadors cinematogràfics de cabina, prop d’un centenar, no pot tenir res de dolent ni estrany. Doncs ara, ja ens comencem apartar de la normalitat. Què és un operador cinematogràfic de cabina? És aquella persona que fa possible veure una pel·lícula al cinema, sempre amagat dins un habitacle petit, fosc i llòbrec, carregat d’unes eines perfectes per espantar el més valent intrús que gosi entrar-hi. Sap tots els entrellats d’unes màquines enormes que arrosseguen una cinta negra i prima anomenada, pel més profà, pel·lícula. Sí, ja ho sé, ara tot va diferent, més automatitzat i més tècnic, però això avui no toca, ja en parlaré un altre any. L’operador cinematogràfic de cabina, però, és una persona absolutament normal. Té cames, dos, braços també dos, peus, mans, estómac (només un, però gros), cap... Quin cap! Sempre rumiant com arreglar un problema sense fer soroll, sense que tu, espectador, notis absolutament res...

Van dos passes al davant, sempre. La seva aparença és benèvola, simpàtica i agraïda. Són molt sentimentals, de molt cor i els agrada que els anomenis Totó (recordeu Cinema Paradiso?). Ara imagineu-vos cent persones d’aquest gremi juntes i un infiltrat en un mateix lloc, un dia sencer. L’infiltrat, servidor, endreçadet, polit i pelat, curiós de mena, intentant esbrinar el quid de la professió. Entranyables i xerraires, s’expliquen mil i una anècdotes, curiositats, batalletes... L’infiltrat escolta una petita conversa, sense voler (o no?), on dos operadors cinematogràfics de cabina aboquen el que hauria de ser un gran motiu de debat: com ens hem d’anomenar, operadors, projectistes (projeccionista està mal dit?), maquinistes...? Gran dubte! La trobada ja ha trobat (valgui la redundància) la seva pròpia essència. El misteri està servit. S’ha trobat la resposta adient? Hem posat llum a la foscor? No, és operador cinematogràfic de cabina... Per l’infiltrat seran, per sempre, maquinistes... I amb molt orgull.

Una altra conversa que va sentir, sense voler (o no?) l’infiltrat, girava entorn del color blanc i les seves diferents tonalitats. No tots els blancs son blancs, tenen matissos diferents i molt visibles (?), blancs molt blancs i blancs no tant blancs (negres?), més blanc aquest que l’altre, blancs apagats... Que ho preguntin al Jota Bayona, que va patir molt amb el blanc a La sociedad de la nieve. Sabeu que la neu té diferents blancs? I el vi blanc, és blanc? L’infiltrat acaba de descobrir que ja s’ha acabat la normalitat. Passen una pel·lícula anomenada El exhibidor (Fermí Marimón, 1978), una perla del cinema més subterrani (poca o nul·la promoció i lleugera distribució), una mostra del cine que es feia en aquell temps anomenat postfranquisme... L’infiltrat aprofita per fer una visita a Vilallonga del Camp, una cerveseta per recuperar la normalitat i reflexionar una miqueta. Sense maquinistes la màquina no funciona, la pantalla continuaria fosca i sense ànima. Sense maquinistes no hi hauria cinema, sense Totos no hi hauria cinemes Paradiso, i no hi hauria màgia a les sales, ni en la gent...

Però l’infiltrat proposa, per si es fes una altra trobada, una altra pel·lícula: Exhibition (Jean-François Davy, 1974), amb la bonica Claudine Beccarie, un gran èxit aquell any i que va portar fins i tot una segona part. Una pel·lícula d’allò més diferent, molt pròpia per aixecar la moral, pictòrica, amb molt sentiment (amagat, però hi es), amb l’acció justa (no en falta pas, pura i dura), física i molt anatòmica, molt anatòmica, molt anatòmica... Això es l’eco, que la pel·lícula és molt espeleològica...