La bellesa de la bassa del Molí de la Font i del seu entorn era imponent, però amb el temps es va anar reduint i va acabar desapareixent a causa de la modernització del molí fariner. Resten d’aquesta bassa postals i pintures com la que avui publiquem del pare Carles Perelló.

A les “Notes manuscrites del Rvd. Dr. Pere Ribera, beneficiat de Tàrrega, donades per Agustí Cases”, s’hi diu que el dia 7 de juliol de 1823, “a la tarde, se mogué un fort temporal que vingué de part de marina ab tal exés de aigua que caigué en la part de las Garrigas, y Vallmajor, que s’emportá a mols trossos y viñas, las garbas; y venia tan gran rubina per lo Arrabal de Sant Agustí, que era com per lo Reguer, y vuy dia 8 ja han caigut tres cases, y las que han quedat perillosas; y acabat aquell, se mogue altre, pero en esta no feu tan dañy com lo primer; pero devia fer excesos ha on va descarregar”. 

La rubinada del 7 de juliol de 1823, diada de Sant Bartomeu, fou insòlita i única. S’endugué la bella creu de Sant Agustí situada vora el pont del Raval, va destruir les basses de Verdú i probablement va malmetre també la creu de les Basses, que hi havia prop de la bifurcació del camí de Verdú amb el camí de les Garrigues baixes. 

A Tàrrega, mai s’agafava per al consum humà l’aigua de l’Ondara, sinó que mitjançant aigüeres i canals era recollida i portada des de les valls despoblades del vessant esquerre de l’Ondara cap a les fonts de la vila, i també vers les dues basses del camí de Verdú, anomenades la bassa lluny i la bassa prop. Aquestes basses dolces ja existien al segle XIV, i sempre foren un recurs preuat, tant per a la població com per als ramaders que hi duien els seus ramats a beure. Era també l’indret escollit per acampar per les caravanes de gitanos.

Tot i això, amb el seu to entre elegant i irònic, l’estimat Ramon Robinat i Cases ens parlava de les basses en aquests termes: “Tàrrega no tenia altres recursos, en aquest aspecte, que el mínim i insà proveïment de les dues basses anomenades de Verdú i la dita de Sant Eloi. Una de les basses de Verdú arreplegava l’aigua de pluja del proper tossal del «Maset» i l’altra la que s’escolava de les fondalades de la propera partida de les «Garrigues». I la bassa de Sant Eloi recollia l’aigua esmunyida de les vessants d’aquell paratge. En fi, una calamitat en tots sentits.” 

Amb els anys, les basses comunals del camí de Verdú van entrar en desús. L’any 1944 es demana des de l’editorial de Nueva Tárrega que l’indret mereixeria una cura i atenció efectives per ser un bell espai d’esbarjo i descans. En aquest sentit, un any més tard, s’hi van plantar 450 pins, que s’afegien a les 60 moreres, xops i freixes existents. Tanmateix, l’any 1946 l’Ajuntament va arrendar per subhasta pública la brossa domiciliària per dipositar-la a les basses de Verdú.

A partir d’aquí, l’esdevenidor de les Basses de Verdú fou desesperançador. Al cap dels anys, els terrenys comunals es van aprofitar per abocar-hi runa. I després de segles al servei del poble, l’11 de juny de l’any 1969, l’Ajuntament cedí l’espai a l’Estat per a la construcció d’habitatges i el “Parque de Zona de Camineros” del Ministeri d’Obres Públiques.

El Molí de la Font i les Basses de Verdú podien haver estat dues idíl·liques zones humides de la nostra ciutat que, tot i els intents de mantenir-les, van acabar desapareixent.