Hi ha persones que tenen un o més d’un gos i després hi ha els hobby doggys. No és el mateix. La primera categoria inclou humans que conviuen amb un animal pelut que borda, deixa pèls al sofà i menja coses que no hauria de menjar. La segona categoria inclou individus que han convertit l’animal en el centre gravitatori de la seva existència, el seu perfil d’Instagram, el seu pressupost mensual i, en alguns casos, la seva personalitat sencera.

El hobby doggy no té un gos. El hobby doggy comparteix la vida amb un ésser de llum de quatre potes; no el passeja: fan sortides de connexió amb la natura; no li compra pinso, li ofereix alimentació conscient, holística i grain free, amb salmó salvatge que probablement ha fet més quilòmetres que moltes persones aquest any.

Els gossos en qüestió es diuen Thor, Kira, Blue o Mochi per dir alguns noms; mai es diu Toby o Rex, perquè aquests són massa dels anys vuitanta. I, per descomptat, l’animal té un compte propi a les xarxes socials amb més seguidors que altres usuaris que fa anys que intenten posicionar la seva marca personal.

Un hobby doggy no porta corretja, sinó un arsenal tàctic digne d’una expedició polar: corretja reflectant, arnès ergonòmic amb suport lumbar (per al gos, és clar), impermeable per a la pluja fina de 0,3 mm, abric d’hivern amb folre tèrmic, bandana de temporada i, si el pressupost ho permet, ulleres de sol per a fotos a la platja. El gos pesa 12 quilos, però disposa de més roba que moltes persones. I no oblidem les joguines: pilotes amb sistema d’aerodinàmica avançada, mossegadors ecològics fets amb cautxú reciclat de pneumàtics vegans, puzles d’intel·ligència per estimular la ment canina... El gos, mentrestant, prefereix una ampolla de plàstic buida o el gat una capsa de cartó, però això no queda bé a les stories.

La majoria de gent surt a passejar perquè el gos faci les seves necessitats, el hobby doggy surt a enriquir l’experiència sensorial del seu company. Això implica aturar-se cada tres metres perquè el gos olori una fulla amb profunditat filosòfica, comentar amb altres hobby doggys la textura de les femtes (sí, encara que sembli absurd, això passa) i comparar marques de snacks deshidratats de vedella alimentada amb música clàssica. Quan dos hobby doggys es troben, no parlen del temps, parlen de caques: “És consistent?”, “Té bon color?”, “Has provat el probiòtic nou?”, etc. És com una convenció mèdica, però amb més pèls i menys vergonya.

El hobby doggy no ensenya el gos a seure. Treballa l’autogestió emocional en entorns d’alta estimulació. No li diu “no”, li ofereix una alternativa conductual positiva. No el renya, sinó que redirigeix l’energia. Però el gos simplement vol menjar-se aquella sabata o aquell mitjó. Han fet cursos, tallers, webinars i potser un retir espiritual de cap de setmana per connectar amb l’essència lupina. El gos, que en el fons té l’objectiu vital de perseguir coloms, és sotmès a un programa formatiu que faria suar un opositor a notari. I si el vostre gos no sap fer el quiet amb distraccions, prepareu-vos per sentir aquella mirada subtilment superior que diu: “Clar, és que nosaltres treballem amb reforç positiu des del primer dia.” Traducció: el meu gos és nivell Harvard i el nostre és nivell de guarderia.

El hobby doggy sap exactament quants grams de proteïna ingereix el seu gos al dia. Pot recitar els ingredients del pinso amb més precisió que els del seu propi sopar. I si li dius que li dones pinso del supermercat, et mirarà com si acabessis de confessar que alimentes el teu fill amb cartó triturat. Hi ha dietes BARF, menjar cuinat a baixa temperatura, suplements d’omega-3, col·lagen, cúrcuma, i probablement un toc de quinoa ancestral collida sota la lluna plena. Ell menja galetes de màquina a la feina. El gos menja millor que ell, i ho sap.

Si el gos esternuda una vegada, el hobby doggy ja està acostumat a fòrums, trucant al veterinari i comparant símptomes amb tres grups de Telegram. Si el gos coixeja lleugerament, potser és una contractura... o potser és el principi d’una rara síndrome detectada només en un poble remot de Noruega. Les visites al veterinari són relatades amb la intensitat d’una sèrie mèdica: “Ens han dit que podria ser inflamació lleu; però estem valorant fer-li unes proves més completes, per si de cas.” El gos, mentrestant només es va enganxar amb el sofà.

El hobby doggy de vacances no va a un hotel qualsevol. Ha de ser pet friendly (entre altres coses perquè si no, no el deixaran entrar), i ha de tenir un llitet inclòs, menú caní i potser servei de massatge relaxant per a mascotes estressades per l’excés de felicitat. Si un lloc no accepta gossos, no és un lloc digne, i pregunten amb indignació: “Com poden discriminar així?” És possible que el gos prefereixi quedar-se a casa dormint, però això és secundari. El que importa és la foto a la muntanya amb el hashtag #DogLife

Sí, ens en riem. Sí, exagerem (una mica només); però en el fons, els hobby doggys tenen alguna cosa admirable: estimen el seu gos o gat amb una intensitat que fa passar una mica de vergonya i una mica d’enveja sana alhora.

Potser és excessiu tenir catorze corretges, parlar de femtes amb orgull científic i organitzar l’agenda en funció del pipí de les 19:30 h; però en un món ple de caos, el hobby doggy ha trobat una missió clara: fer feliç aquell ésser pelut que mou la cua com si cada dia fos el millor de la seva vida.

I potser, només potser, tots portem un petit hobby doggy a dins. Alguns, simplement, encara no han comprat la bandana de temporada.