Segur que esteu més que tips aquests dies de sentir parlar dels therians. Encara no entenc per què s’ha fet tant rebombori i la veritat és que ja cansa una mica. Si alguna vegada heu obert TikTok a les tres de la matinada, aquell moment delicat en què l’algoritme ja us coneix millor que la vostra mare, potser us heu trobat amb algun vídeo d’algú corrent a quatre potes pel bosc, amb una cua postissa que oneja al vent i una descripció que diu: “POV: soc un llop espiritual atrapat en un cos humà”. POV és l’abreviatura en anglès de point of view, que significa punt de vista en català. S’utilitza a les xarxes socials com TikTok, Instagram... i al cinema per indicar que una escena es mostra des de la perspectiva subjectiva d’una persona o cosa. L’espectador experimenta la situació directament a través dels ulls del narrador (POV). Doncs benvinguts al fascinant món dels therians.

Què és un therian? Doncs segons ells mateixos, és una persona que s’identifica espiritualment, psicològicament i existencialment com un animal no humà, que d’animals humans també n’hi ha i cada cop més. No és que els agradin molt els gats, els gossos o cap animal en concret; és que en el fons del seu ésser, senten que són un gat, un llop o una guineu àrtica amb trauma generacional. Aquí no jutgem, només observem amb una tassa de cafè i una cella lleugerament aixecada.

Aquest fenomen no és exactament nou. Abans que existís Instagram, abans que la gent fes tutorials de “com activar el teu instint de linx ibèric en 5 passos”, ja hi havia fòrums en què les persones debatien si el seu “despertar animal” havia començat després d’un somni molt intens o d’una excursió escolar. Però, com passa amb tot, les xarxes socials ho han convertit en performance. I si hi ha performance, hi ha públic; i si hi ha públic, hi ha drama.

Una de les joies visuals del moviment és el que s’anomena quadrobics: literalment, entrenar-se per córrer i saltar a quatre potes amb més o menys gràcia. És com si la classe d’educació física s’hagués fusionat amb un documental de la National Geographic Society, però amb menys pressupost i més purpurina. N’hi ha que fan salts espectaculars per sobre de troncs, mentre que la resta de mortals ens lesionem només aixecant-nos del sofà.

Ara bé, abans de treure conclusions fàcils, cal dir que no tot és postureig pel For You Page. Per a molts therians, aquesta identitat és una manera d’expressar-se, de trobar comunitat, d’explicar sensacions de desconnexió amb el cos o amb la societat. En un món en què tothom lluita per definir-se, amb etiquetes que canvien més de pressa que les tendències de X (abans Twitter), potser no és tan estrany que algú digui: “Saps què? Potser soc un teixó espiritual i estic bé amb això.”

El sarcasme fàcil diria: fantàstic, ja només faltava això. Teníem horòscops, tests de personalitat que diuen que ets un ENFP (extraversió, intuïció, sentiment i percepció), un dels 16 tipus de personalitat de l’indicador Myers-Briggs (MBTI) amb energia de dofí. La realitat és que els humans sempre hem buscat metàfores per entendre’ns. Abans érem tòtems, esperits animals o mites fundacionals. Ara, és un vídeo amb música èpica de fons i subtítols en majúscules.

També hi ha el factor generacional. Adolescents i joves que creixen en un entorn hiperconnectat, amb identitats digitals múltiples, podent experimentar amb el “jo” com qui prova filtres. Avui soc jo; demà soc “jo”, però amb orelles de llop; demà passat “jo” amb crisi existencial i cua de guineu. És teatre? És autenticitat? És una mica de tot? Probablement sí.

Els crítics, és clar, no descansen, però. N’hi ha que diuen que és una moda absurda, una fugida de la realitat, una prova que la humanitat ha anat massa lluny des que es va descobrir el Wi-Fi. D’altres ho comparen, sovint de manera simplista, amb altres moviments identitaris, generant polèmiques que omplen fils interminables a Reddit. I com sempre a Internet, tothom té una opinió, però ningú no ha llegit el manual sencer.

El més curiós és que molts therians són perfectament conscients que biològicament són humans. No esperen que el metge els trobi ADN de llop a l’analítica, tot i que l’altre dia un metge va derivar un therian al veterinari. Un altre veterinari en veure la notícia es va oferir per castrar-los i vacunar-los a tots gratuïtament. És més una vivència interna, una narrativa personal. Una manera de dir: “Hi ha una part de mi que no encaixa amb el que s’espera d’un humà estàndard”. I per explicar-ho necessiten imaginar-se corrent per la tundra, que potser és menys perillós que comprar-se una moto en plena crisi dels 40.

També hi ha un comportament estètic innegable: màscares elaborades, cues artesanals, sessions de fotos al bosc amb llum daurada. Ara bé, l’humor sarcàstic no hauria de tapar una cosa important: darrere de cada vídeo hi ha una persona, amb inseguretats, amb ganes de pertànyer a algun lloc, amb la necessitat humana de sentir-se especial i compresa.

Si algun dia us trobeu algú galopant pel parc a quatre potes, potser abans de riure pensareu: com a mínim, aquesta persona fa càrdio, mentre que vosaltres potser continueu mirant vídeos al sofà. Qui és realment més animal aquí?