No us espanteu. La paraula és estranya i potser és nova perquè ara ens agrada posar nom a tot, però la Penterofòbia existeix des que el món és món. Ho volia titular: “Penterofòbia, quan la por té nom i cognoms”, però m’ha semblat massa agosarat. Perquè hi ha filies, fòbies i fenòmens paranormals; però cap és tan misteriós, tan universal i tan antic com la Penterofòbia. Podríem dir que la Penterofòbia és la por irracional, o segons a qui ho preguntis potser molt racional, a la sogra. Sí, sí, aquest pànic atàvic que et recorre l’espinada quan sona el timbre, i darrere la porta sents aquella veueta angelical dient: “Només he vingut a donar un cop d’ull.” I malgrat que la por la generen les sogres, afecta homes i dones si bé no en igual percentatge.

Aleshores, quan sents aquella veu familiar, el teu cervell envia un senyal d’alarma tan fort que fins i tot l’Alexa es desconnecta sola. De sobte, t’adones que tens més suor a les mans que un adolescent davant del seu primer petó, i et preguntes per què encara no hi ha un botó d’emergència sogril dissimulat al comandament de la televisió.

El terme Penterofòbia prové del grec, penthera (sogra) i phobos (por). Els antics grecs, tot i tenir déus que convertien gent en animals, van decidir que calia donar un nom específic a aquest fenomen (ja us he dit que ve d’antic), i amb raó. Si Zeus hagués tingut sogra, probablement s’hagués exiliat a Saturn. 

Aquesta fòbia, tot i semblar una broma, existeix de debò en alguns manuals de psicologia. Però no ens enganyem, la majoria de casos diagnosticats no requereixen ansiolítics (n’hi ha que sí, us ho ben asseguro), i n’hi ha prou amb posar distància, un bon filtre de trucades i potser teràpia de grup amb altres víctimes del fenomen.

Els experts, és a dir aquells que ja han sopat més de tres cops amb la sogra, coincideixen que els símptomes clàssics de la Penterofòbia inclouen: tremolor lleu quan sona el telèfon fix, perquè només la sogra el fa servir, i algunes trucades tan molestes com la sogra; suor freda quan amb condescendència et diu “nosaltres a casa ho fem diferent”; espasmes facials davant de frases com “t’has aprimat, oi? Però encara pots perdre una mica més”, i ho diu ella que li sobren 25 quilos; i amnèsia selectiva quan pregunta com si res per què encara no heu tingut fills, o més fills.

Diuen que en els casos més greus poden derivar en fugues espontànies a l’IKEA, i si a prop vostre no teniu cap IKEA sempre podeu anar a l’ACTION, on l’afectat es camufla amb els objectes exposats fingint mirar amb interès alguna cosa mentre espera que passi el perill. El diagnòstic és senzill: si només sentir el nom de la teva sogra et venen ganes d’aprendre a teletransportar-te, potser tens Penterofòbia. 

Pel que fa al tractament, la ciència moderna recomana diferents estratègies: primer, una exposició gradual, començar mirant fotos de la sogra durant 5 segons al dia, fins a arribar a suportar una videotrucada completa sense suor visible; aplicar tècniques de respiració, inhalar profundament quan et diu “et donaré la meva recepta de fricandó”, i exhalar quan afegeix “perquè la teva surt una mica seca”; i mirar de desviar l’atenció, tenir sempre a mà un nen, un gat o un gos, o un aparell electrònic amb piles per poder fingir una emergència. Hi ha qui proposa també la teràpia de parella però sovint aquesta és contraproduent, ja que l’altre membre de la relació sol dir coses com “no exageris, la meva mare només volia ajudar”. I és clar, això acostuma a derivar en un segon diagnòstic; la parellofòbia, és a dir por a les discussions domèstiques. Si no ajuda amb la hipoteca o cuidant els nens, no necessitem ajuda.

Un estudi fictici de la Universitat del PobleSec, d’allà on surten els advocats de secà, no acreditat però molt convincent, assegura que un 87% de les persones que conviuen amb la sogra han experimentat alguna forma de Penterofòbia transitòria. El 13% restant és la mateixa sogra contestant l’enquesta. L’estudi també revela que la Penterofòbia no coneix fronteres culturals: a Itàlia la sogra et jutja el plat de pasta, a Anglaterra el te i aquí el pa amb tomàquet sagrat i et diu: “no, així no, primer fregues el tomàquet, després la sal i per últim l’oli... deixa-m’ho fer a mi” no sense haver criticat la classe de tomàquet, el gruix de la sal o l’acidesa de l’oli.

La història està plena d’exemples de Penterofòbia dissimulada. Nefertiti, segons alguns jeroglífics inventats per a l’ocasió, ja sospitava de la seva sogra. A l’edat mitjana molts cavallers anaven a les Croades, perquè era l’excusa perfecta per passar un parell d’anys lluny de la sogra. 

Tot i així, la Penterofòbia no és incurable. Moltes persones descobreixen que, amb el temps, la sogra pot convertir-se en una aliada poderosa, i que sap fer croquetes, que té contactes a tot arreu i si la tractes bé et pot cuidar els fills o la mascota. El millor consell: humor i diplomàcia. Si et diu: “a casa ho fem diferent”, tu somrius i li dius: “ja ho sé, per això hem muntat una casa nova”. Funciona un cop de cada deu, però l’esperança és l’últim que es perd.

Conclusió: la Penterofòbia, com totes les fòbies, neix de la por de perdre el control; però a diferència de la por a les aranyes o els avions, aquesta criatura sovint té la clau de casa i sap el teu aniversari, quan entres i quan surts. Potser el secret no és fugir d’ella, sinó aprendre a ballar amb el perill... o almenys compartir les postres sense discutir pel punt de sucre. Així que si teniu sogra, només heu de recordar que pot ser el teu enemic natural o el teu millor aliat. Tot dependrà de la vostra habilitat per dir: “tens raó” sense perdre el somriure. Ah, i jo seria una sogra encantadora, n’estic segura.