Us esgarrifeu en veure com llueixen els carrers amb aquesta psicodèlia de llums? Us agrada que, mesos abans, us diguin allò d’“aviat serem al Nadal”? Us agraden aquests menjars inacabables, obligats i soporífers tan seguits? Us agrada felicitar algú que no felicitaríeu ni en somnis? Us agrada portar roba interior vermella? Us agrada menjar torrons per obligació? Us agraden els torrons de castanya, meló, pernil, fuet, festucs, figues, matafaluga, menta, ceba, patata, pastanaga, cansalada, cigrons, carbassó...? Us agrada veure com la canalla pica fort un tronc, i vosaltres no poder-ho fer? Us agrada regalar coses inútils, i que us en regalin? Us agrada envoltar la casa de penjolls lluents i parcs temàtics en miniatura? Us agrada veure Els Pastorets per enèsima vegada i acabar dient “que bé que ho fan”? Us obligareu a visionar, una vegada més, Navidades blancas, Qué bello es vivir, Solo en casa, Gremlins, Family man i altres productes tan farcits de neula? Voleu quelcom encara més mantegós?

 Us recomano Navidades en julio (1940, Preston Sturges), Navidades en junio (1960, Tulio Demichelis), Historias de navidad (1983, Bob Clark), Recuerdo de una noche (1940, Mitchell Leisen)... Si ja tenim prou ensucrament al damunt, la papada molesta i ens volem refer de tants bons sentiments, us recomano una bona guarició: allò que no gosareu veure per Nadal, però us en morireu de ganes. Inaugureu les festes amb Navidad en una casa de citas (1977, Armando Nanuzzi), lamentable i desastrosa pel·lícula eròtica amb Corinne Clery i un molt despistat Ernest Borgnine; El día de la bestia (1995, Álex de la Iglesia), un èxit del cine espanyol dels anys noranta, emblemàtica, satànica i magnífica; Pesadilla antes de Navidad (1993, Henry Selick), sofisticada animació jugant amb el romanticisme i el toc sinistre, benvinguts al món de Tim Burton; Jungla de cristal (1987, John McTiernan), i les festes amb Bruce Willis amb samarreta i uns terroristes molt dolents, aclaparadora; Los teleñecos en cuento de Navidad (1992, Brian Henson), Michael Caine és Mr. Scrooge amb la granota Kermit, la porca Peggy i la resta de Muppets, aquí Teleñecos; Y en nochebuena... ¡se armó el belén! (1994, Terence Hill), un engendrament impossible de pair, però molt simpàtic de tant dolent com és; Noche de paz, noche de muerte (1984, C.E.Sellier), amb un Pare Noel una mica psicòpata eliminant gent a tort i a dret; Posesión alucinante (1989, Monte Hellman), tercera part de l’anterior, més del mateix. Noche de paz, noche de horror (2025, Mike P. Nelson), enèsima continuació de les anteriors amb més sang i una mica de fetge; A l’interieur (Pascal Lauzier, no vull recordar l’any), terrorífica i esgarrifosa com no havia vist mai, insana, però gratificant; El malvado zorro feroz (2017, França-Bèlgica), animació molt tradicional, amb aquarel·la, divertida, simpàtica i molt recomanable, l’he descobert avui mateix, abans d’escriure, i la recomano molt ferventment. Com l’he descobert? Alguna cosa bona deuen tenir les plataformes, dic jo! I encara podria afegir, per acabar, unes pel·lícules una mica irreverents: Jack Frost i Michael Keaton com un ninot de neu; Bad Santa i Billy Bob Thornton com un Pare Noel maleducat; Bambi, la venganza, que no té res a veure amb el Nadal, però això de veure un Bambi assedegat de sang i venjança té el seu d’allò.

Ah! I un Nadal sense Plácido (1961, Luis G. Berlanga), no seria un Nadal com cal. Aquesta sí que fa Nadal! Jo no la deixo mai, per Nadal. I si no és Nadal, tampoc la deixo de veure.