No m’agrada gaire fer resums d’aquells que diuen allò de: “El millor i el pitjor de l’any.” Sempre tens el risc de quedar-te curt i deixar-te coses dignes de subratllar. I la subjectivitat planeja, sempre, d’una manera malèvola, coartant la més pura imparcialitat. Però, maleït sigui, alguna persona sense maledicència em va llençar el guant com aquell que no vol la cosa: “I si fessis un resum de les millors pel·lícules estrenades aquest 2025?” I un, carallot de mena com es, va i recull el guant. 

Us presento dotze pel·lícules d’aquest 2025 representatives, diferents, variades, gens simples, afortunades i per a gustos molt variats. He obviat els grans espectacles com Misión imposible i Superman, les bretolades estil Padre no hay más que uno 5 i les més cinèfiles com The end o Centaures de la nit... No tenim prou lloc, ni temps, per registrar encerts i toies. Una pel·lícula per a cada mes, i anirem més que ben servits. Corria encara el desembre de 2024, quan el 25 d’aquell mes va estrenar-se Nosferatu (Robert Eggers, amb Nicholas Hoult i Lily-Rose Depp), adaptació del clàssic de 1922 dirigit per F.W.  Murnau, horror gòtic, expressionisme, sublimació vampírica, un rendit i inquietant homenatge a Bram Stoker (Dràcula) i, d’amagat, a Coppola. L’he col·locat al 2025, que aquí la vam veure aquest any. El mes de gener ens va regalar una petita joia anomenada Memorias de un caracol (Adam Elliot, animació), retalls d’una vida, història sobre l’esperança davant la desesperació de la vida, una noia que col·lecciona figuretes de cargols i un velleta que li explica la seva vida a un cargol, i tot això amb un poema recitat per Nick Cave. El mes de març va ser més entremaliat en regalar-nos Tardes de soledad (Albert Serra, documental amb Andrés Roca Rey), l’ínclit director gironí resseguint les passes del torero Roca Rey i la seva quadrilla, documental de toros que no faria tornar anti-taurí ningú, però que tampoc faria tornar taurí algú, i això és el que Serra pretenia amb aquest magnífic document. A l’abril, sorpresa i una de les millors pel·lícules de tot l’any, Sorda (Eva Libertad, amb Miriam Garlo i Álvaro Cervantes), per comprendre millor el món de les diferències en què vivim. Mes de maig va tocar-li a Una quinta portuguesa (Avelina Prat, amb Maria de Medeiros i Manolo Solo), al voltant de la identitat canviant i del nostre viatge per la vida, sempre és un plaer veure l’impertèrrit i magnífic Manolo Solo juntament amb la delicada Maria de Medeiros. Ai, el juny! Sirât (Oliver Laxe, amb Sergi López) apareix a l’univers. Em penso que, més tard o més aviat en tornarem a parlar: ara pensem que pot optar a dos Globus d’Or, brutal.

Juliol va portar, tot i estrenar-se al juny, La furgo (Eloy Calvo, amb Pol López i Martina Lleida), una vista d’històries properes sense caure en el tòpic simplista i moralista del més típic cinema social, i Pol López és garant de veritat. En plena canícula, ja a l’agost arriba Materialistas (Celine Song, amb Dakota Johnson i Chris Evans), aventures d’una jove i ambiciosa consultora (?) matrimonial, un triangle amorós i molt romanticisme sense bava. Setembre ens portava el retorn de Carla Simón amb Romería, i, al meu parer i ara me la jugo, un esglaó per sota d’Alcarràs, la poesia arriba tard i amb fugides massa fantàstiques, però valoro la seva valentia. Octubre va arribar amb Un simple accidente (Jafar Panahi, amb Vahid Mobasseri i Mariam Afshari) sota el braç, amb l’iranià Panahi encara perseguit pel règim del seu país, ara tornat a condemnar i establert a França, fent cine polític amb les idees clares, i com ell mateix diu: “Soc un cineasta social i, per crear, m’inspiro en el que passa al meu voltant”, gran raó per revisar la seva filmografia. Ja al novembre, abans d’ahir, vèiem Los colores del tiempo (Cédric Klapisch, amb Suzanne Lindon i Abraham Wapler), un viatge al passat i un salt al present, revolucions artistíques i canvis tecnològics, i diu Klapisch: “No és possible fugir del nostre passat familiar, el més interessant és que com més conscients som d’aquest passat, més fàcil en resulta viure en el present.” I el desembre? Encara no ha acabat, i no puc parlar-ne amb prou propietat, així que us etzibo un títol, i que surti el Sol per allà on vulgui: Keeper (Osgood Perkins, amb Tatiana Maslany i Rossif Sutherland). 

Bon Nadal, festes, any i allò que s’acostuma a dir, però amb tota sinceritat...