Vull aclarir, abans de començar, que soc, de manera molt fervent, gens monàrquic. Odio, de manera molt cordial, qualsevol reialme instaurat per la gràcia de ves a saber qui i per quina raó. Tot el que s’ha parlat i escrit aquest mes, arran dels aniversaris que molts sabeu, és sempre més del mateix. Els que vam viure aquelles dates recordem on estàvem, què fèiem... Alguns amb més vehemència, i d’altres, com jo, amb un record difús i llunyà. Però la figura del, ara anomenat rei emèrit, Juan Carlos I, ens farà d’ombra allargassada, per a bé i per a mal. No anomenaré més aquest nom, ni la figura d’“emèrit”. A partir d’ara serà anomenat el “susdit”. I aquest susdit, entre capacitats amatòries dignes de Casanova, emigració de milions, caceres elefantiàsiques, estades a Sanxenxo i un exili en un sorral diu: “Vull escriure les meves memòries!”. Els vampirs editorials esmolen les dents i voilà, que primer surt a França i aviat aquí. No dubto ni un minut de la seva capacitat evocadora, els elefants tenen molta memòria.

Tampoc dubto de la seva capacitat escriptora, que això d’ajuntar lletres és molt fàcil, que va llegir molts discursos i alguna cosa queda... Per si un cas, l’escriu una amiga (una altra?) seva, que l’edat també fa estralls. No penso pas llegir-lo, ni fullejar-lo, abans llegiria el llibre (?) de Juan del Val. El susdit està ufanós i viatja a Sanxenxo i després vol anar a celebrar cinquanta anys de ves a saber què a casa del nen. I el nen li diu que xufles, que aquí no el volen. I el susdit diu la més gran frase que li recordo: “Era com anar a un bateig sense el nen!”. La seva clarividència és descomunal.

Jo, quan sigui gran també vull ser rei. De fet he estat dos vegades rei mag (negre), i he visitat molt positivament Sanxenxo. És una ciutat petita i agradable, marinera, bonica, senzilla, acollidora... Quan la vaig visitar no sabia que el susdit també hi anava...

I de susdits, el cinema en té molts i poderosos com El Rey León (1994, Roger Allen i Rob Minkoff), una mica envellida; simpàtics, àgils i amics dels diners dels altres (ja hi tornem a ser) a El rey del timo (1979, Georges Lautner) amb un Jean-Paul Belmondo decadent; la recreació, aparatosa i brillant, de la vida de Lluís II de Baviera a El rey loco (1955, Helmut Kautner), amb O. W. Fischer, un debutant inquietant Klaus Kinski i el luxe de l’Orquestra Filharmònica de Viena dirigida per Von Karajan; més reis tocats a El rey pasmado (1991, Imanol Uribe), amb un badoc Gabino Diego i Javier Gurruchaga sense fer de Javier Gurruchaga; i també trobem reis lisèrgics i una mica passats a El rey pescador (1991, Terry Gilliam), pel·lícula fallida amb Robin Williams i Jeff Bridges cercant el Sant Grial als carrerons d’una gran ciutat; fins i tot Charles Chaplin va regnar a Un rey en Nueva York (1957, Charles Chaplin), un dels seus films més polèmics; i no vull deixar-me les pel·lícules amb reines, com ara La reina Margot (1994, Patrice Chéreau) amb la sempre immensa Isabelle Adjani i, secundari, Miguel Bosé (no sabria què dir); i aquella atrotinada reina que va ser La reina de África, que era una barqueta amb la parella Bogart-Hepburn al damunt, deliciosa; i la freda i distant Greta Garbo va posar-se a la pell de La reina Cristina de Suecia (1933, Rouben Mamoulian)... M’he deixat els prínceps i les princeses, que ja tindran prou temps per espifiar-la.

O no... Records a Sanxenxo...