Arriba desembre i tot fa olor de Nadal. Nadal, aquella època de l’any en què tots ens transformem lleugerament. De sobte, alguns esdevenen experts en gastronomia nadalenca, i tot són vídeos de com embolicar regals amb cara de professional i la societat decideix que és bona idea gastar-se mig sou en llums, regals i menús interminables mentre sona la cançó de Joan Dausà, aquella que diu: I és Nadal... i que segons la dosi d’alcohol en vena que portem fa plorar, alhora que com una sola veu tots proclamem que “el que importa és estar junts”. Una frase preciosa que repetim estèrilment mentre intentem no discutir amb aquell cunyat o parent que confon cada dinar familiar amb un debat preelectoral.

En realitat, el Nadal és un gran experiment social: durant unes setmanes (crec que per això cada cop ho avancen més) ens obliguem a combinar família, tradició, menjar i consumisme, que tot junt sovint no és una bona combinació, ja us ho dic, tot mentre intentem mantenir una imatge de serenor i felicitat que sovint s’evapora instantàniament.

A finals de novembre, ara ja cada cop més aviat, hi ha més llums als carrers que idees durant un brainstorming, perquè si no brilla no és Nadal, però hi ha cada element decoratiu que més aviat sembla un experiment artístic que hagi sortit malament. El primer gran dilema és decidir si posar un arbre natural o artificial. L’arbre natural fa molt ambient, no ens hem d’enganyar, però també converteix el menjador en una recreació d’un bosc per la quantitat de fulles que hem de plegar cada dia; en canvi, els arbres artificials intenten aparentar naturalitat amb la mateixa convicció d’un gat intentant semblar innocent després de tirar el pessebre a terra o haver-se carregat les boles de l’arbre, però no fan tan enrenou. I sempre passa igual: tenim una caixa enorme de guarniments desparionats (boles, llums, estrelles, objectes estranys que ningú recorda haver comprat...), i que misteriosament mai n’hi ha prou. Quan acabem de muntar però, l’arbre ja dona el pego i només cal resar que els llums funcionin. Perquè els llums nadalencs tenen personalitat pròpia, si una llum falla, tota la tirallonga decideix solidaritzar-se i deixa de funcionar.

I el pessebre, ah el pessebre... hi ha famílies que fan un pessebre discret, però n’hi ha que munten veritables obres d’art que farien plorar d’emoció els protagonistes si fossin reals. Per un pessebre normalet ens cal suro, uns llums petits, paper d’alumini per fer un riu (sempre hi ha d’haver un riu), molsa (que ara no pot ser molsa i ha de ser un invent sintètic), i figuretes de tota mena; ara, seria bo que totes fossin d’un mateix estil i si pot ser d’una mida aproximada perquè sempre hi ha un pastor exageradament gros que sembla en Gulliver i que ningú recorda d’on ha sortit, un  rei d’Orient que mira en direcció contrària als altres i un caganer que cada any canviem de lloc i que tots cofois diem als més petits que el busquin: “On és el caganer?”, i no és una bona idea, no, si no us voleu quedar sense obra d’art en un tres i no res.

Nadal és també aquella època que deixem de menjar per gana i mengem per inèrcia: escudella, carn d’olla, canapès, marisc, pollastre farcit... i això només el primer dia, l’endemà canviem l’escudella i la carn d’olla pels canelons i la resta tot igual fins a arribar a les neules, els torrons i els polvorons. I per fer baixar tot això s’ha de beure, i a cada família n’hi ha que beuen, i molt, i si a sobre és un vi peleón perquè som molts i el pressupost es dispara, aquells que el fan baixar com l’aigua aviat tenen la raó.

I arriba l’hora dels regals. El ritual de fer regals és meravellós... en teoria: tenim la il·lusió, tenim la llista i la bona voluntat, però... comprar regals és un esport de risc, perquè sempre n’hi ha que “no necessiten res”, que en realitat el que volen dir és “no estàs capacitat per encertar-lo”, per no parlar de la realitat: gent, cues, embolcalls impossibles, cartes als Reis que semblen catàlegs d’electrònica amb pressupostos militars, i aquella sensació constant que segur que t’oblides d’algú. I quan arriba el gran moment d’obrir els regals... el moment d’obrir els regals és una masterclass de diplomàcia emocional: s’ha de saber posar la cara exacta entre entusiasme i sorpresa moderada, fins i tot quan et regalen aquell jersei horrorós que sembla dir: “Moda per a Perdre les Ganes de Viure”, i que per sort, gairebé sempre hi ha el tiquet del canvi, l’heroi silenciós del Nadal.

El Nadal és únic, caòtic, brillant, sentimental, esgotador i absolutament entranyable. És aquella època en què ens permetem riure, menjar, compartir i posar llums a tot el que es pugui i sí, passa cada any però sempre ens sorprèn una mica. I tot i els nervis, les compres, els llums que no funcionen i les cançons que no et pots treure del cap... cada any hi tornem amb ganes. El Nadal és, en el fons, un gran experiment emocional envellit en anys i purpurina. Potser, només potser, la gràcia és aquesta: que durant unes setmanes ens permetem exagerar-ho tot (els llums, els menjars, els regals, la paciència i les històries familiars que generalment comencen amb “Te’n recordes aquell any que...?”. Perquè al final el Nadal no és perfecte però tampoc ho som nosaltres i és precisament això el que el fa meravellós.