Havia pensat titular l’article: El kit d’emergència de la Generalitat, la motxilla que salvarà la teva dignitat; però m’ha semblat massa llarg. 

En un país on plou poc, bé, ara més perquè quan plou sembla que s’hagi obert l’aixeta de l’Univers; on a l’hivern fa fred però a l’estiu... on pots començar el dia sentint uns ocells molt macos i acabar-lo amb un macroincendi forestal o un tall de llum. I per això, els caps pensants de la Generalitat (que no sé si n’hi ha, també us ho dic), han arribat a una conclusió inevitable: als catalans ens cal un kit d’emergència. Sí, sí, una espècie de motxilla salvadora amb coses útils i sorprenents, una espècie de McGyver versió Decathlon que ha de permetre que la ciutadania catalana sobrevisqui qualsevol desastre: apagades, inundacions, incendis, invasions de senglars o la més temuda de totes, una roda de premsa improvisada del Govern.

Perquè si alguna cosa tenim clara és que quan hi hagi una crisi, que veient com va tot més aviat que tard hi serà, la major part dels catalans no sabrem què fer. Som gent pràctica, sí, però quan sona una alarma d’emergència, la nostra reacció habitual és mirar el mòbil, refrescar X (abans Twitter) i preguntar-nos: “Això és real?” Fins que arriben els missatges de Protecció Civil i tots ens adonem que potser sí que convé tenir quatre coses preparades i no confiar que ho arreglarà el veí espavilat de l’escala que sempre diu que “d’això en sap”.

El kit d’emergència, segons la Generalitat, ha de ser una motxilla preparada amb tot allò que puguem necessitar en cas que el món decideixi posar-nos a prova. Perquè sí, potser no sabem on tenim les claus del traster, però la Generalitat vol que tinguem localitzat una lot (llanterna), aigua embotellada (que haurem d’anar canviant si ens en recordem perquè potser caduqui, i una ràdio, com si fóssim concursants del Superviviente Català. Ho poso en castellà perquè de moment aquí aquest programa merdós encara no el tenim, però tot arribarà.

Segons la Generalitat, la motxilla ideal inclou: aigua, un parell de litres, és a dir el que et beus un matí d’agost a la platja o la piscina, per persona, que no em vull imaginar els kits d’una família nombrosa; menjar no perible, com barretes energètiques, llaunes... el somni de qualsevol estudiant universitari, però que n’haurem d’anar revisant periòdicament la caducitat; una farmaciola bàsica amb tiretes, desinfectant i tot el necessari per curar les ferides físiques, les emocionals no i jo hi afegiria en cas de ser dona, productes “per a aquells dies” perquè no sabem si quan hi haurà l’emergència estarem ovulant o menstruant; important, una ràdio amb piles (sobretot compreu piles de recanvi) perquè si no us perdreu l’oportunitat única per tornar a escoltar aquest objecte ancestral que només recorden a les classes de tecnologia d’ESO, i una llanterna o lot, perquè quan s’apaguen els llums és útil tenir alguna cosa més potent que la llanterna del mòbil al 9% de bateria. Altres països hi afegeixen armes, pastilles de iode o filtres d’aigua. La Generalitat recomana una ràdio. Som així: si hem de fer front al col·lapse, ho farem informats (sovint mal informats) i amb musiqueta de fons. Als Estats Units, quan parlen de preparar-se per emergències, la gent fa búnquers i tenen reserves d’aigua i menjar per a 6 mesos. Aquí en canvi fem una motxilla amb galetes, una lot i un impermeable dels xinos, i diem: “Apa, ja estem preparats”. Una preparació molt nostra: senzilla, minimalista i resignada.

La Generalitat, molt optimista, assumeix que tindrem la motxilla en un lloc visible (que amb les mides dels pisos d’avui dia no costarà gaire), un lloc accessible i ordenat (que això ja costarà més) perquè tots sabem que la majoria de motxilles d’emergència acabaran aquí: al traster darrere l’arbre de Nadal del 2017; o al cotxe, perquè així la tindrem sempre a mà fins que buidem el maleter per alguna cosa i després no recordem on la vam posar; o darrere una porta, on caurà a terra cada cop que l’obrim i potser el més habitual serà no recordar si la vam fer realment o si només ens ho vam plantejar.

La Generalitat pot fer totes les campanyes que vulgui, però la realitat és tossuda, i un alt percentatge de catalans, fins i tot després d’haver preparat la motxilla amb amor i responsabilitat, l’acabaran guardant en un lloc tan segur que ni ells mateixos la sabran trobar. Imagineu-vos el moment crític: sirenes, alarmes, avisos als mòbils, tothom corrent i la gent a casa obrint armaris com si busquéssim els regals amagats de Nadal i arribar i trobar que no hi ha l’aigua perquè la vam treure un dia que no vam recordar comprar-ne.

Conclusió: prepara la motxilla i riu una mica mentre ho fas, perquè en definitiva, el kit d’emergència de la Generalitat és una bona idea, útil, sensata i bastant assequible. I si ens ho prenem amb humor, molt millor. Perquè, a més, preparar la motxilla pot ser una activitat familiar fantàstica: poca cosa uneix més que discutir sobre quantes piles necessitarem o on hem de guardar la ràdio. Així que endavant, sigueu obedients i prepareu el vostre kit d’emergència, guardeu-lo en un lloc on el pugueu trobar... i esperem no haver d’utilitzar-lo mai. Però si això arriba, almenys podreu menjar galetes amb tonyina.