I algú ho va agafar al peu de la lletra. Apa! Tothom sense llum hores i hores. Quan escric això, dia 1 de maig, encara no tenim cap explicació, raonable o no, al voltant de què redimonis va passar. Dades tècniques, tants per cent amunt i avall, gràfics i anàlisis de molts entesos, tot el que vulguis, però la realitat continua tan fosca com el passat 28 d’abril, ara ja conegut com el dia de l’apagada. Un servidor, digueu-me ruc, no va assabentar-se de la tragèdia fins a les 2 del migdia. Aïllat, vaig sobreviure menjant algun cuquet, escarabat, vespetes... muntant trampes per caçar alguna serp, algun conillet malgrat n’hi hagi pocs... No tenia ràdio, tampoc piles, alguna espelma, aigua... A la tarda vaig descobrir una cosa que posava remei al tedi. Vaig trobar un llibre. A l’aixopluc d’un arbre, vaig posar-me a llegir. Benvinguts els llibres, que serveixen per quelcom més que fer bonic al prestatge, o aguantar una porta. Pot ser que Murakami no fos el més adient, però era prou llarg. I una mica espesset.

El cinema, però, no ha estat aliè a aquestes desgraciades trifulgues. Pensem que es projecta en una sala a les fosques. Sèries com El colapso (França, 2019) i Apagón (Espanya, 2022) amb Rodrigo Sorogoyen, Raúl Arévalo i altres ja mostraven els efectes d’aquestes incidències. De pel·lícules, una muntanya. Apagades digitals a La jungla 4.0 (EUA, Len Wiseman) amb el sempre atabalat i suat Bruce Willis (com l’enyoro); la foscor llòbrega i permanent de Gotham City als diferents Batman de Christopher Nolan; una apagada atrapa Julia Roberts i Ethan Hawke (vigileu amb aquest noi) a la pel·lícula Dejar el mundo atrás (EUA, Sam Esmail, 2023), produïda per Michelle i Barack Obama, entre altres, a El efecto dominó (EUA, David Koepp), Kyle Maclachlan i Elisabeth Shue es preparen per una apagada llarga recollint menjar, medicaments, i un desconegut anirà proveït d’armes, i s’endevina la tragèdia; a En el bosque, (Canadà, Patricia Rozema, 2015) uns germans resten apartats i solitaris al bosc després d’una apagada sobtada i no es refien de ningú, i bé que fan; a La purga (EUA, James DeMonaco, 2013), un govern dels Estats Units molt reaccionari (més encara?), totalitari i absolut permet que una nit a l’any la gent perpetri tota classe de crims que no tindran cap pena ni càstig, i això ho han allargat amb dos pel·lícules més. I aquí hi tornem a tenir aquell xiquet de l’Ethan Hawke, que ja deia jo que l’hem de vigilar.

I el paràgraf final és per a dues petites joies de visió obligada: Apagón en Nueva York (Canadà, França, Eddy Matalon, 1978), amb Jim Mitchum, Robert Carradine, Jean-Pierre Aumont, Ray Milland passejant per un Nova York en plena apagada, real, l’any 1965. Coproducció més aviat modesta, va tenir certa repercussió internacional, i encara va fer algun dineret. Molt distreta, i de fàcil visió. I Sola en la oscuridad (EUA; Terence Young, 1967), petita obra mestra del cinema més inquietant, on no hi ha cap apagada. Una noia cega i sola assetjada per tres malfactors més dolents que la punyetera tinya. Patim pel que la noia no pot veure, patim pel que nosaltres podem veure, o endevinar. Una foscor física, real, mou tota la pel·lícula, amb una superba Audrey Hepburn i uns dolents, dolentíssims, Richard Crenna i Efrem Zimbalist Jr. i un inquietantment irònic Alan Arkin. En alguns cinemes nord-americans recomanaven enfosquir tota la sala durant els vuit minuts del clímax final. Només vuit minuts d’angoixa, la llei no en permetia més.
I recordeu, l’últim que apagui la llum. I que tanqui la porta, no fos el cas...