Ni el més brillant dels guionistes de cinema, ni el més valent escenògraf, ni el més estilístic dissenyador de vestuari, ni el més cromàtic director de fotografia, ni el més intuïtiu dels actors... ni ningú podrà mai superar les cerimònies que han seguit a la mort del papa Francesc. Ni el més agnòstic podrà negar mai que el Vaticà (l’Església catòlica) domina amb mà ferma els temps, les formes i l’escena. Només cal haver vist el seguit dels diferents, calculats i diversos rituals que s’han fet. De fet, no hauríem d’estranyar-nos, porten algun miler d’anys fent-ho i això, com altres coses, ho dominen com ningú. 

Aquest papa Francesc haurà tingut, com molts, les seves intencions. Bones i dolentes, i no seré jo qui les vingui a discutir ara i aquí. Va resultar un pontífex mediàtic com ell sol: fins a vuit pel·lícules es van fer al voltant de la seva persona, documentals i ficció; sèries de televisió, entrevistes, reportatges...

I era aficionat al cinema: li agradava Fellini... El cinema, de sempre, ha trobat un filó dins les intrigues vaticanes, i dins la figura del papa. Només cal recordar la molt recent, i notable, Conclave, idònia ara mateix per entendre una mica tot això de l’elecció d’un nou papa. I també de conclave ens parla la poc afortunada Ángeles y demonios, en què un despistat Tom Hanks se les veu amb uns “il·luminats” conspiradors i assassins de cardenals. Més terrenal, però poc real, és La pontífice (2009, Sönke Wortmann), al voltant de la famosa “papisa Juana”, una noia que es va fer passar per home i va arribar a ser papa uns anys, allà cap al segle IV. Anthony Quinn també va ser un sofert cardenal i, després, un improbable papa soviètic a l’aclamada Las sandalias del pescador (1968, Michael Anderson). Rex Harrison va ser el papa Juli II a la mastodòntica El tormento y el éxtasis (Carol Reed, 1965), sempre colèric i discutint amb Miquel Àngel (Charlton Heston) per l’acabament de la Capella Sixtina. Molt presents les intrigues vaticanes, d’una manera gens tangencial, a El Padrino III (Francis Ford Coppola, 1990), i com vol expiar els seus pecats un envellit Michael Corleone (Al Pacino). Curiosa, infravalorada i excel·lent l’aproximació que va fer Fernando Meirelles d’una probable trobada del papa Francesc i del papa Benet XVI a Los dos papas (2019) amb, atenció, Jonathan Pryce i Anthony Hopkins en un duel actoral gairebé mai vist.

I Nanni Moretti, només podia ser ell, col·loca un recent escollit papa dins una crisi d’ansietat que el fa fugir i deambular per Roma durant uns dies. Un papa no és papa fins que no surt al balcó. Michel Piccoli, excel·lent, és aquest papa espantat a Habemus Papam (2019).

I vull afegir una frase del papa Francesc. Una frase gens cinematogràfica. Real. Dirigint-se als mandataris actuals, els va dir: “No ens hem de deixar enganyar per les solucions fàcils.”