Tots hem tingut ídols, en tenim i en tindrem. A un reconegut periodista de cine, Toni Garcia Ramon, acostumat a fer entrevistes als més grans del cine, cap a l’any 2011, li arriba l’oportunitat de parlar amb Gene Hackman.

Feia anys que estava retirat i, per desgràcia, ja es parlava d’un cert deteriorament físic i mental. S’havia dedicat a escriure petites novel·les de l’Oeste, alguna novel·la històrica i relaxar-se amb la pintura. Va concedir l’entrevista amb la condició, inapel·lable de parlar, només, dels llibres. Res de cinema. El periodista Toni Garcia Ramon va reflexionar: “El meu pare idolatrava Gene Hackman, havia vist gairebé totes les seves pel·lícules, i jo també. Amb afany completista, fins i tot. No hi vaig anar, volia mantenir l’admiració al més amunt millor. No volia matar el meu ídol.”

Valgui aquesta llicència per iniciar aquest petit homenatge a un dels grans actors que ha donat aquest món anomenat cinema. Passaré per alt tots els detalls de la seva mort, de la seva esposa, del gos, de la fastuosa herència... paper groc. Només veure a la cerimònia dels Oscar, amb un envellit i trasbalsat Morgan Freeman, va servir per entendre el seu pes dins de Hollywood. Poc amic de les festes i el glamour, de poques paraules, molt amic dels seus amics, li recordo els seus discursos d’agraïment en recollir els seus dos premis Oscar: “moltes gràcies” el primer, i “gràcies, amic Clint” el segon, i molt poques paraules més. Però els seus papers no eren tan lacònics. La seva presència física li donava per a personatges acostumats a la vèrbola. Molt xerraires i, sovint, embaucadors. Gairebé debuta al cinema amb el paper de germà gran de Warren Beatty a Bonnie y Clyde, paper secundari però molt substanciós i que li reporta la primera nominació als Oscars. Detall per a cinèfils: la llegenda diu que aquest film el van oferir a Truffaut i a J.L. Godard (no ho van voler, Déu és savi); també el vam veure a La conversación, una pel·lícula de Francis Ford Coppola a cavall entre El padrino i El padrino II, en un paper silenciós, solitari, obsessiu, trist i amb molts secrets; el policia de mètodes expeditius, una mica bast a French connection, enfrontat a un finíssim Fernando Rey (amb segona part inclosa, molt fluixa); aquell dolent histriònic i còmic que era Lex Luthor a Superman; intrigant, gran paper, a Bajo el fuego; agradable i sardònic a Las seductoras, Una jaula de grillos i Los tenenbaums; estirat i estricte a Marea roja, Tras la línea enemiga i El jurado; sospitós a Bajo sospecha; impecable, malgrat acompanyar Kevin Costner a Wyatt Earp...

I deixo per al final les, per a mi, millors interpretacions de Hackman: el president maldestre i trompeta de Poder absoluto, cínic i desfermat; aquell entrenador de bàsquet incorruptible de Hoosiers, un antic perdedor guanyador; el vagabund camorrista, violent i solitari que era El espantapájaros amb un jove i exagerat Al Pacino i un jove i desconegut Richard Lynch (qui és? busque-lo); aquell western desconegut anomenat La esposa comprada, amb Harry Dean Stanton; i, clar que sí, Little Bill Daggett, el sàdic, venjatiu, sanguinari xèrif de Sin perdón, els seu segon oscar. Tota la pel·lícula pujant una casa de fusta amb les seves mans, i plena de goteres: el crepuscle del Far West... Com va dir Morgan Freeman: “Rest in peace, my friend.”