Avui m’he aturat a olorar unes roses prop de la via. La casa, que fa cantonada i té un jardí curiós de forma semicircular, és petita i ben dissenyada. Les roses s’escampen arreu, i l’abril ja ha despuntat. Ho diuen el camp, els núvols, els ocells. Allò que romania tancat, ara s’ha obert fins a l’eròtica del desfici. Afrodita, la deessa grega, invoca el nom del mes, “apru” en etrusc. Tot i les paraules del poeta, l’abril no és el més cruel dels mesos, encara que recomençar i perdonar ens siguin paraules difícils de dir.  

L’abril és un mes propens a les flors. Al Japó celebren el Hanami, la festa en què es venera la flor del cirerer. Per als entesos, Sakura és el nom que rep el cirerer ornamental en japonès. Heu de saber que aquesta festa, el Hanami, té més de mil anys d’antiguitat, i encara se celebra avui en dia. És important mencionar que els japonesos anomenen aquest esdeveniment no sols Hanami, sinó també Ohanami (お花見), afegint una «o» al principi, que literalment significa ‘observar les flors efímeres’. Caldria fer esment que aquest mateix dia és l’efemèride de la mort de l’Scott Joplin, el pare del ragtime.  

Si continuem amb el mes que som, l’efemèride del 5 d’abril del llunyà 1772, el navegant neerlandès Jakob Roggeveen descobreix l’Illa de Pasqua per als que encara l’anomenen Rapa Nui. El nom de l’illa es deu al fet que fou descoberta el Dia de Pasqua, i és que anomenar illes pels dies del calendari és un fet força comú. Si veieu algú amb una barbeta quadrada, el front llarg i nas com de boxejador, podeu dir que s’assembla a un moai, les estàtues més fotografiades de l’illa. L’endemà, el 6 d’abril, és el dia del Tartan, o sigui, el patró amb què s’estampen les coses a Escòcia. Per a no-experts en el tema, vindria a ser l’uniforme… Bé, millor que us conti que el 6 d’abril de 1974 el grup suec ABBA va guanyar a Eurovisió amb Waterloo. Ja sé que no té importància, però ves, em feia gràcia.  

M’he aturat a olorar les roses perquè els camins fets amb calma tenen més probabilitats de durar en el record. La Carme m’ha somrigut, ha cridat l’Àngels, la tortuga-sense-nom ha prescindit de les coses dels humans i el gos blanc ha vingut a veure què dèiem. Les roses ens han fet recordar La rosa porpra del Caire, una pel·lícula de Woody Allen; aquella altra on sortia Sean Connery vestit de monjo, El nom de la rosa; la cançó La vie en rose, de la gran cantant Édith Piaf. No puc acabar aquesta llista sense dir-vos que hi ha una meravella anomenada Desert Rose, del cantant britànic Sting, amb un solo memorable de l’algerià Cheb Mami.  

Me n’oblidava. L’abril té un Dia dels Drets d’Autor, que coincideix amb el de Sant Jordi. Feu el favor de comprar llibres en paper a la vostra llibretera local (hola, Núria!). Que no us agraden els que teniu a casa? Feu-ne roses de paper! Poseu-vos estampats des d’enfora fins a endins —també parlo pels homes, sonsos. Acabo, ja. Que bé haver-me aturat a olorar les roses, i entendre que, sense espines, les roses no tindrien sentit. Que l’aroma i la forma us acompanyin tota la primavera.