Benvolguts amants de la pluja i de les torrades de Santa Teresa, 

Plou! Ja ho sé que començar un article amb aquesta expressió diu ben poc de mi, però què hi farem, tenia ganes de dir-vos-ho. Als que heu sortit en calça curta a celebrar aquest esdeveniment, enhorabona, agafareu una galipàndria de l’11. Als que heu estat més prudents, i damunt de la calça portàveu samarreta i als peus mitjons, per molts anys igualment. Que la joia us conservi aquesta criatura que dueu a dins, i que res us la mati. Salteu en tolls i bassals, escatxigueu-vos bé, i rieu molt; tant, que la panxa us faci mal i les galtes us tibin de tant estirar-les enfora. Rieu, mulleu-vos, que més enllà de la vida ni alegria ni humitat seran còmplices vostres. Ressusciteu, coi!  

Disculpeu, jo volia parlar de la procrastinació, una arma de doble tall a qui tinc en gran estimació. Fixeu-vos que n’hi tinc tanta, que abans de posar-me a escriure aquest article he fet totes aquestes coses: aixecar-me per mirar si plovia, obrir la porta de la terrassa, tancar-la, badar a l’Instagram i al Facebook, comprovar si demà plourà, escoltar una cançó dos cops i finalment, assegurar-me que el disc que escolto està ben valorat pel portal allmusic.com. En total, si hi afegim les pauses per xerrar amb el marit i admirar el nostre gat, un parell d’hores ben aprofitades. Entremig he comptat el tant per cent de desgast del meu portàtil, i també he sospesat la possibilitat de menjar-me una galeta —el viatge a la cuina el faria a 2 km/hora, així els músculs de les cames tindrien la possibili… i bla, bla, bla. Vatres, éssers de llum, útils i molt eficients, no sabeu del patiment dels procrastinadors en mode olímpic. Natres, els badocs i badalladors autèntics, ho posposem tot, tant hi fa que sigui un pipí o la signatura d’unes entrades al Palau. Sempre tenim excuses per obviar la feina, fer-li un driblatge digne de Maradona i acabar asseguts en una butaca, mirant l’horitzó o la paret. Res ens turmenta més que haver de córrer a fer-nos el dinar si podem ballar una cançó, o rebregar una camisa perquè ens estalvia 15 segons d’un anunci de la televisió. Hauríeu de saber, motivats i covallibres, que aquesta manera de fer no l’hem apresa a casa, ca! Amb hores de dedicació i de miopia silenciosa, als gurús del dolce far niente els dedicàvem minuts de la vida per saber d’on treien tanta energia i la malgastaven impunement, com qui diu, sense donar raons ni adonar-se’n. Era un miracle que tot quedés per fer i ni un sol núvol de retret els voltés pel magí o els empaités carrer avall. Jo em meravellava, i els envejava molt.  

Ni els animals més lents podran convèncer-me de fer tot el que abans he esmentat més de pressa. Comencem pels sloths, també coneguts com peresosos, que fins i tot donen a llum penjada de l’arbre, la mare s’entén. La tortuga gegant, l’heu vista mai córrer? Això sí, si tothom decidís fer com ella —arribar a viure fins als dos-cents anys— diria que l’Imserso s’hauria de plantejar com repartir tant els diners com les destinacions allà. Caragols de jardí i llimacs tampoc es queden astorats en saber la seua velocitat. Això sí, la determinació amb què mengen fulles o travessen jardins plens de perills, aquesta faceta em meravella i m’adorm alhora, ja que els ulls no poden seguir el pas lentíssim de cada moviment. A voltes penso que fan un Pilates autèntic, aquell que aconsegueix neurones i músculs adolorits i atents alhora. On tenen aquests músculs o la voluntat per amortir qualsevol necessitat de ser veloços i eficients? Doneu-me’n, sisplau, vull tenir paciència i raó mentre veig com s’estira el bíceps i després es contrau, en una relació eterna de suspens i emoció.   

Procrastineu. Badeu. Adoneu-vos del badall que ara us ve, de la nyonya mentre obriu la boca i empasseu oxigen. Res és més important que aquest “ara i aquí”. Preneu consciència.