10 d'octubre del 1978. Negociacions de l'Estatut de Sau. El representant de Convergència, Macià Alavedra, va afirmar: “Caldria que la Generalitat s'ocupés de la recaptació i gestió, inclosa la inspecció, dels tributs recaptats a Catalunya per dret propi o per delegació de l'Estat.” Socialistes i PSUC s'hi van oposar. 35 anys després, el 2015, Artur Mas va proclamar que havia arribat l'hora que la Hisenda pròpia fos una realitat, amb acord o sense amb l'Estat. “Estem preparats”, va asseverar solemne en un acte en què va dibuixar l'esquema del sistema fiscal en una Catalunya independent. 

Va faltar un petit detall, els funcionaris necessaris. Segons la ràtio habitual a la UE, en serien uns 7.000. Catalunya en tenia uns 300, segons el Govern. Dèficit que segons els dirigents de CiU seria cobert per la voluntat d'acatar les noves normes jurídiques aprovades pel Parlament de Catalunya per part dels ciutadans i dels empresaris, que farien més fàcil la gestió recaptatòria. 

Mas va insistir en el fet que es disposava de les idees i de les persones, i que després de 300 anys estàvem davant d'un intent seriós de forjar un sistema d'impostos propi. A la qual cosa afegia: “Sense Hisenda pròpia no hi ha autogovern.” 

La història posterior va estar marcada pel fracàs d'aquest intent polític d'aconseguir una sobirania fiscal i del posterior naixement, esplendor i ocàs d'un procés independentista que, encara que dèbil i dividit, segueix viu. 

Nou anys després de l'intent d'una sobirania nacional financera, durant les negociacions per la investidura de Pedro Sánchez, tant Junts com ERC perden una històrica oportunitat de reivindicar-la, aquesta vegada des d'una posició de força per part dels polítics catalans. Oportunitat que es perd perquè se centren totes les energies en la Llei d’Amnistia, en la reducció en 15.000 milions d’euros del deute de la Generalitat amb l'Estat i a arreglar les infraestructures i el funcionament de Rodalies de Barcelona. 

I quan ja semblava el tema del finançament altra vegada oblidat, per gaudi i glòria del nacionalisme espanyolista, sorgeixen les veus dels empresaris catalans reclamant un canvi radical en el model de finançament autonòmic. Entre les seves peticions hi ha la reducció de la solidaritat interterritorial, el reforçament de les competències tributàries de la Generalitat i exigir més inversions de l'Estat a Catalunya. 

Els protagonistes d'aquesta reivindicació són una vintena d'associacions, entre les quals hi ha tretze Cambres de Comerç, les patronals Pimec i Foment del Treball, el Col·legi d'Economistes de Catalunya i diverses entitats del Cercle d'Economia. 

Per als signats del document, l'actual model de finançament té “deficiències” que no permeten a Catalunya aconseguir la seva “suficiència financera” i li resta diners de forma “injusta” i sense transparència. Per aquest motiu planteja un augment dels recursos de la Generalitat mitjançant tres possibilitats: una reforma del model actual, la Hisenda “federal” que defensa el PSC o el pacte fiscal que planteja l'independentisme, el qual hauria de permetre a Catalunya assumir la gestió i recaptació de tots els impostos, i no només dels propis i cedits com passa en l’actualitat.