El nostre gran poeta del País Valencià, Vicent Andrés Estellés, celebra en lluita com sempre va ser la seva vida, el centenari, enmig els aplaudiments del seu poble i tots els Països Catalans, i amb la persecució i negació de l’extrema dreta que ara desgoverna el País Valencià, expressió que, per cert, també intenten prohibir tot i que essent històrica consta al seu estatut. 

I com sempre, el poeta, que va assumir la veu del seu poble amb tots els ets i uts, tindrà l’estimació i el seguiment de milers de persones, les entitats valencianes més despertes i uns quants ajuntaments que estan apressant la Generalitat i la Conselleria de Cultura governada per un voxer extorero i bufatrompetes franquistes. 

Sí, el poeta que va haver de suportar trucades a les nits amb amenaces de mort perquè era massa valencià –o sigui, perquè ho era de veritat–, i que fou el renovador més important de la nostra llengua comuna més avall dels nostres territoris catalanescos. Ara ja no truquen, però prohibeixen, persegueixen, neguen l’estatus de poeta nacional que va obtenir, voldrien retirar els seus llibres i els seus poemes de biblioteques i escoles, de la realitat en definitiva. 

I suposo que entendreu que a mi, com a valencià per part d’avis materns i com a persona del món de la cultura i sobretot de la poesia, m’indigna molt que la Cheneralità Valenciana dels qui van entrar per Almansa, no sols siguin analfabets de la cultura pròpia –prefereixen la nord-americana, madrilenya o d’on sigui menys la de moixiganguers i dolçainers– sinó que per a postres la vulguin tornar a cremar en públic, a socarrar, com van fer amb molts pobles valencians.  

Tal com diu Pau Alabajos, que n’ha escrit una biografia que acaba de sortir: “En el moment que Vicente Barrera fa eixes declaracions terribles, dient que no hi haurà ni un cèntim per a la càtedra Estellés, ja el tornen a posar en el punt de mira. Trenta anys després de la seua desaparició, continua generant controvèrsia i continua essent un personatge incòmode per a la dreta. Però, al mateix temps, ha mobilitzat…” Proposo que ens agafem a això, ho fem córrer, i que la mascletà l’engeguem des de tots els punts dels Països Catalans. 

Com a homenatge i suport, em permetreu que, ja sortit de polleguera, us posi alguns dels paràgrafs poètics memorables de l’Estellés. 
 
L'amic 

Amic del cor, de l'ànima, del fetge,  
jo no sé fer rellotges, jo voldria  
anar plorant pel boulevard, la boira,  
i preguntar-li a Brassens si has dinat. 
Enamorats que es palpen en el metro,  
pàtries del neon, sonets greixosos,  
el baf de col bullida, la nostàlgia,  
la llarga escala d'escalons de fusta. 
Que estic trist, que et recorde, que no puc,  
un ofegat en el bocoi del vi,  
músiques de Vivaldi per l'estora. 
Torne a la vida miserablement  
ple de papers, desistiments, silenci,  
amb calcetins de llana tots els dies.  

O bé, la part final d’un poema immensament dolorós, afamat, agarrat a la terra i la gent com aquest: 
 
«No diràs la teua paraula 
amb voluntat d'antologia, 
car la diràs honestament, 
iradament, sense pensar 
en ninguna posteritat, 
com no siga la del teu poble. 
Potser et maten o potser 
se'n riguen, potser et delaten; 
tot això són banalitats. 
Allò que val és la consciència 
de no ser res si no s'és poble. 
I tu, greument, has escollit. 
Després del teu silenci estricte, 
camines decididament.» 
 
No permetrem que facin estelles l’Estellés, i els catalans, farem molt bé de deixar-nos de mirar el melic i veure que les proves que fan els de verd i els de blau al País Valencià i les Illes, si els surten bé, ens les aplicaran després a nosaltres. 

Assumim la veu del poeta!