Perdoneu-me, però ja que tothom opina i alguns intenten que no s’opini si no és en el seu benefici o sota la seva bandera, jo opinaré.

Ho faré de premis, però no pas d’aquell ensucrat que hem d’evitar alguns o de la galeta que es dona a gats i gossos perquè moguin la cua. Si, ja ho sé, en general els humans als quals se’ls donen tampoc no mouen la cua, almenys que poguem veure-ho, és clar. Diuen que a Catalunya, el nostre país, se n’atorguen un miler. Un mileeeeeer de premis literaris?: Sí, i no brameu més que és cert i despertareu el veí que dorm la migdiada. Premis, premis de diverses talles i colors, amb pares i mares diferents, amb editorials darrere o despullats de pèl a pèl, locals, localets, internacionals o nacionals segons el concepte de nació de cada convocant, sovint administracions públiques que així compleixen amb uns mínims de respecte a la literatura. O no.

Crec que no em repetiré perquè no us faré el llistat de tipus de premis que he trobat per aquests mons de déu, i ho escric volgudament amb minúscula, i que fan somriure de pura ganyota indignada.

Però va, entraré en matèria, i és que m’ha arribat una convocatòria en què, que jo sàpiga per primera vegada, es diu textualment que la persona que hi presenta un treball ha de ser habitant o haver nascut a qualsevol dels llocs on es parla la nostra llengua. Per tant en seran exclosos els qui no ens són connacionals d’idioma. I us preguntareu el perquè de la concreció i ara ho hauria d’enllaçar amb un article publicat aquí mateix en el qual es parlava d’un escriptor madrileny que va presentar a un concurs organitzat a una vila a mitja hora en cotxe de Tàrrega un poemari «traduït» del castellà.

No voldria pas furgar a la ferida, però el mateix autor havia fet el mateix a un dels premis més importants de Mallorca, essent incapaç d’emetre ni un monosíl·lab en català en el moment de recollir el sucós guardó.

Que a més aquest senyor se saltés les bases presentant-se a dos llocs diferents com a mínim amb el mateix recull, no ens acabarà de sorprendre, així com ser informats que en destapar-se tot l’afer a les xarxes socials i després a la premsa reconegué els fets i acceptà no acceptar els bons diners. Quin detall!

I aquí, a part les qüestions ètiques que planteja tot l’afer, ja que a la fi no es va donar pas el premi de poesia a ningú, pensant que així s’afavoria la legalitat d’unes bases violentades, hi ha el tema, el problema principal. Es pot presentar algú que forma part d’una cultura sobirana, estesa per tot el món, a uns certàmens plantejats en una llengua i uns territoris sotmesos i amb un estat deplorable per culpa de perseguidors de segles i segles i també per la desídia dels mateixos parlants que no l'usen ni defensen? És lícit que algú que ni coneix ni usa la nostra parla pugui presentar uns textos, uns versos traduïts suposadament per ell mateix? I que ho facin a casa nostra, als dissortats Països Catalans que veuen com arreu i sobretot a les Illes i al País Valencià es censura i pretén abolir un altre cop la nostra llengua? Com és natural em mullo i dic que no.

Per tant, la proposta d’aquestes bases que parlen clarament de no admetre paracaigudistes literaris l’aplaudeixo i encara més: crec que hauria de proliferar i estendre’s. Ja tenim prou entrebancs i prou aprofitats de les nostres terres per a admetre aquestes opcions.

I pel que fa a l’estat de la qüestió, recomano llegir un article a la revista Núvol, on el crític Albert Gener ens diu el següent, que subscric del tot: “Ens agrada més celebrar la poesia que pensar el poema, ens agrada més conrear-la que llegir-la, encaixar la mà amb una altra mà que no el dit amb la tecla, recollir el fruit però no sembrar-lo. Preferim cobrar a merèixer. I, quan parlo de tot això, estic parlant de premis, aquella banalitat estesa pertot, que és més al centre d’aquesta reflexió del que podria semblar: en premiar-nos, en premiar-nos massivament, periòdicament, obligatòriament, invoquem la presència fantasmagòrica de l’autocompassió, abaratim inevitablement l’accés a la lletra impresa, ens amarem de benvolença. Durant la llarga nit de la postguerra Carner ja advertia, dirigint-se justament a les desenes de premiats als Jocs Florals de la Llengua Catalana de París de 1949, que la benvolença, que la benvolença provinciana, és més perillosa que la mateixa persecució".

Ep!, que quedi clar que l’articulista que escriu això s’ha presentat a força premis i que quan es converteix en un animalot criticaire no és per la mateixa existència dels guardons –n'he guanyat alguns en la meva carrera literària– als quals un s’apunta pel tema pecuniari, pel factor prestigi suposat i sovint per a poder aconseguir la publicació. I ho seguiré fent, encara que faci un llistat de llocs, jurats, organitzadors o bases mal fetes i pitjor aplicades que sigui ja molt llarg.
Llarga vida als Premis i sobretot llargues neurones –i aportacions econòmiques– als qui els organitzen!