Recentment, s’ha clausurat una exposició amb aquest lema a Mollerussa, i ara estareu pensant que per què parlem aquí d’una activitat duta a terme allà, a una comarca veïna. I és per dues raons: la primera per parlar-vos de com sovint fem cultura o cultures i la segona és perquè hi participaven amb obra pròpia dues persones que viuen a Tàrrega i escriuen en aquesta revista. 

El tema de l’humor, que va ser escollit en una votació democràtica realitzada molts mesos abans, va portar algun maldecap als membres de l’Associació ArtPla, però va tenir el gran avantatge de treure tothom de l’anomenada zona de confort, obligar a pensar molt, i fer obra expressament per a aquesta exposició col·lectiva que hi tingués alguna cosa a veure. 

Com us podreu imaginar si no la vau venir a veure a Cal Duch, hi van coincidir, ni que fos en paral·lel, tècniques, orientacions i discursos artístics molt diferents i complementaris o si em permeteu fins i tot contradictoris. Això va venir motivat no sols per la distinta procedència d’artistes que eren no només del Pla, sinó també de l’Urgell i la Segarra, ans també per l’enfocament que cadascú, a partir de la seva formació o de la visió personal, va donar a cada obra. 

Les tècniques també eren diferents, ja que anaven des de l’escultura, com en el cas de l’obra Joc de tites de David Fernández; l’assemblatge de Lluís Solé, amb Ni t’acostis; les fotografies de les peces Honoris causa d’Ester Gasol, Send in the clowns del Toni Llorens i Cacaculpetpixum de l’Aïna Sellart, fins a les instal·lacions Tacte del qui signa aquest article i Expenedor de l’artista Anna Boria. Amb el muntatge que incloïa pintura i escultura Charlie: dos mons de la M. LLuïsa Puig; l’estudi minimalista Reaccions terrícoles del Ramon Gabernet; acrílics sobre paper d’aquarel·la, el Baubo de la Mar Pallàs; compost de ceràmica i roba, el collage/poesia visual Ja pots comptar! de la Montserrat Aloy, i l’oli sobre llenç Selfie de la Carlota Herebia, acabaríem el llistat del que es va poder veure –i fins i tot tocar, en una obra d’Art Hàptic– a la seu i espai expositiu dels ArtPlanistes. 

Si bé el fil argumental, l’excusa o la condició era parlar de l’humor, cadascun dels artistes li va donar el seu segell personal, encara que podríem dir que hi va haver una crítica generalitzada al que esperem i exigim de l’humor: en paraules d’un dels fotògrafs, s’ha dit que quan les coses van malament en una societat es crida el pallasso, el còmic, per distreure el personal de les coses realment importants, encara que el personatge tingui guerres interiors –i malauradament exteriors– que l’obliguin a fer una rialla amarga quan potser té més ganes de cridar o plorar. 

Podríem dir, doncs, que aquesta exposició va crear objectes que ens parlaven a vegades de les expressions físiques a les quals ens obliguen les convencions, que dissimulant pretenen l’acceptació de la massa o els poders. També del costum que tenim d’acceptar l’art òptic i no pensar en les altres formes de reconèixer la realitat, sobretot quan la vista ens falla o hi ha alguna discapacitat. 

Va sovintejar la crítica a les nostres hipocresies habituals davant el cos, a les paraules a vegades buides de la política o a la comercialització de béns comuns com seria l’aigua, a la molèstia que ens poden ocasionar unes mosques, i al preu imposat pel mercat a les nostres coses i necessitats. 

Les contradiccions també quedaren paleses, com quan una joia associada a un regal pot expressar un sentiment de rebuig, o com és que veiem sovint el personatge còmic i no sabem res de la persona que hi ha darrere, que potser pateix, i ni coneixem la seva cara. Inspiracions clàssiques com en la interpretació de la història de Demèter, les imatges de cossos deslligades del seu entorn museístic habitual, o el record de la censura tradicional al somriure obert a moltes pintures. 

Els dotze artistes, els dotze plantejaments, contundents a voltes, constituïren una eclèctica i sorprenent mirada. Ells, voldrien també la vostra si els obrissin les portes d’altres sales. Tàrrega, l’Urgell i la resta de Ponent haurien de fer-los un lloc, i gaudir-los.