Ja fa dies que ho dic que cada nou esdeveniment em deixa cada cop més sense paraules, amb un nus a l’estómac, descol·locada i admeto que he plorat i ploro llàgrimes de veritat pel sentiment de pena, de ràbia i d’impotència que m’envaeix, perquè potser ho teníem a tocar i ara haurem d’esperar tres-cents anys més. I pensant en com en són, de miserables, els polítics, no només els del país veí, potser també massa d’aquí, em va venir al cap una cançó de Lluís Llach, que malgrat el pas del temps sempre són de rabiosa actualitat i que cada cop que analitzes una de les seves lletres t’adones com és de gran aquest home. Miserable és un adjectiu que pot significar desgraciat, dissortat... però també mesquí i ronyós.

Us copiaré un tros de la lletra de la cançó de Lluís Llach Fins al jorn dels miserables tal qual perquè jo no ho sabria dir més bé, i diu així: “Que poques paraules tinc, i les que us dic són tan gastades, caldrà, caldrà buscar nous camins, on no calguin les paraules. Que poca força que tinc, tants de cops l’he malmenada, la vull tota per demà, quan la gesta porti l’alba. Quanta ràbia que tinc, potser cal ser gos des d’ara, quanta ràbia que tinc, i no vull pas oblidar-la. Que poca esperança tinc, i potser caldrà deixar-la, que no sigui que esperar, ens allunyi més dels actes. Quanta misèria que tinc, sota els peus damunt l’espatlla, i la vull guardar amb mi, fins al jorn dels miserables.”

I ara us faré la meva pròpia interpretació de la lletra de la cançó: és cert que a molts, molts, ens envaeix la ràbia i la impotència i que cada cop tenim menys paraules per descriure tot el que està passant i que a mi particularment em genera decepció tant per part dels uns com dels altres. Uns, entengui's ERC, que han buscat un nou camí on Junts no hi té cabuda, i els fets parlen per ells mateixos, perquè han decidit emprendre una sèrie d’accions que no sabria com definir, de desgast polític potser, esperant que Junts faci el pas i marxi per tal de ser ells els bons, si és que en aquest joc hi ha bons i dolents. Ara, aquest cop he d’admetre que el desgast també el provoquen i molt els de Junts tant marejar la perdiu. Que la cosa és ben senzilla, si ja van entrar amb calçador a govern, i no estan a gust perquè realment no s’està complint el que van signar, doncs home, valentia i un pas al costat. Que jo no dic que hagin de marxar, però vist el que hem vist si no marxen ara els faran fora d’aquí uns dies. Que això potser és el que volen? Potser sí. Que Salvador Illa ja fa dies que escalfa per poder sortir? També. I a jutjar per les paraules de Jéssica Albiach i Salvador Illa, és força evident que ja es veuen fent un nou tripartit, i que Déu ens agafi ben confessats perquè ja en tenim una experiència.

És cert que hi ha molta gent de tots colors, la que no viu de la política, però que se l’ha jugat no només físicament sinó econòmicament que els envaeix una barreja de pena, tristor i ràbia. També és cert que aquesta ràbia continguda hauria de ser el combustible que ens fes emprendre a tots el camí del seny i la unitat, perquè només units podrem fer alguna cosa si és que tots volem el mateix i perquè com diu a la cançó no sigui que esperar ens allunyi més dels actes; i és cert quanta misèria que tenen tots plegats sota els peus damunt l’espatlla, perquè ara mateix tots plegats són la imatge de la vergonya, que només miren per ells i la seva pagueta i no pel bé comú del país.

De veritat que esperava una tardor calenta, però potser no tant. Que es decideixin d’una vegada uns i altres i que mirin de tirar el país endavant que prou els costarà i ens costarà a tots, que ja vull veure jo com en sortim de tot plegat. Apa a esperar si surten o els foten fora i a menjar castanyes.