Vagi per davant que jo soc republicana, potser no ben bé d’esquerres, però republicana, i que les monarquies, totes sense excepció al segle XXI haurien d’estar abolides com l’esclavitud, perquè no és just que famílies senceres puguin viure in saecula saeculorum carregats de drets i privilegis. Que després passa el que passa i si no mireu com tenim la d’aquí. Perquè si és un càrrec electe, doncs per sort tenen data de caducitat, i a vegades abans del que molts es pensaven.

L'altre dia en Boris Johnson devia celebrar que ha superat una moció de confiança dels seus. Ho devia celebrar perquè és el que sap fer més bé i perquè justament per certes celebracions li feien aquesta moció. Però jo d’ell no ho celebraria tant, perquè això és un avís per a navegants; que un 40% dels seus no el vulgui i perquè almenys tres dels seus predecessors, Margaret Thatcher, John Major i Theresa May, també es van enfrontar a mocions de confiança i tot i guanyar-les, van durar menys d’un any.

Margaret Thatcher va guanyar la moció de confiança per un clamorós 84% dels vots a favor. Un any més tard li van fer una altra moció per l’impopular impost Poll Tax, la va tornar a guanyar però per un marge més petit del que havia previst i va optar per deixar la carrera política. John Major, qui va ser el successor i protegit de Margaret Thatcher, va sobreviure a la moció pel Tractat de Maastrich de la UE, va salvar la seva carrera però va quedar tocat de mort i un jove Tony Blair el va desbancar en obtenir una victòria aclaparadora. Pel que fa a Theresa May, només un 15% dels parlamentaris van demanar la moció de confiança per la seva gestió del Brexit, i va guanyar la votació amb un 63% dels vots, malgrat tot al cap de 6 mesos va plegar. 

Però la monarquia a Anglaterra és una altra cosa. No serà que no tinguin problemes de corrupció, banyes i tots els de les altres monarquies, però la gent se’ls estima. Potser és allò que diuen que “el roce hace el cariño” i un “roce” de 70 anys és molt “roce”. I aquest cap de setmana han celebrat el jubileu de platí per commemorar els 70 anys de regnat de la monarca. Quatre dies de celebracions, on els britànics han omplert els carrers amb desfilades, decoracions excepcionals, centenars d’actes amb menjades incloses al carrer i concentracions multitudinàries. I és que 70 anys són molts anys. 

Elisabet II, que ara té 96 formosos anys, va accedir al tro el 6 de febrer de 1952 quan va morir el seu pare i ella tenia només 26 anys, i és ara com ara la monarca britànica que porta més temps com a cap d’estat de la història del Regne Unit. Davant el fràgil estat de salut de la reina, altres membres de la família reial han agafat protagonisme, sobretot el seu besnet, el príncep Louis de 4 anys, que es va convertir en tot moment en la estrella del jubileu, i si he de ser sincera, es veien força propers al poble i espontanis. Els nens, tot i tenir un comportament exemplar per ser tan petits, es van mostrar com el que eren, nens, amb les seves ganyotes i manifestacions espontànies en tapar-se les orelles mentre els avions de la Royal Force sobrevolaven Buckingham. El més comentat i aplaudit va ser el vídeo on la reina prenia el te amb el famós os Paddington i van donar el tret de sortida de la clausura a ritme de We Will Rock You de Queen a cop de cullereta, de te naturalment. Si ho haguessin volgut fer aquí, el personatge més adient hauria estat el d'Alí Babà i els 40 lladres.

Em costa imaginar uns actes així a la capital del reino de España, ni veure el rei amb un dels nets a la falda, o la nena remenant la bossa de la Camila com ho faria amb la de la padrina. Em costa imaginar la Letizia fent la recepta dels tradicionals pastissos a la cuina amb les nenes o els gestos maternals i de tendresa de la duquessa de Cambridge amb els seus fills per part de la mateixa, que sembla que li han clavat un pal pel cul de lo estirada que va i que només té obsessió per fer músculs i abdominals. Doncs res, “God Save the Queen” i en Charles i la Camila que vagin esperant.