No en volia parlar. M’ho havia promès a mi mateixa, perquè pensava que ja se’n parla prou i segurament amb molta més qualitat, rigor, coneixement de causa i legalitat que no ho pugui fer jo. Però no me n’he pogut estar. El que està passant per a mi és molt greu. Aquesta lluita constant entre els uns i els altres només beneficia l’enemic i és més que evident que així no anirem enlloc.

Ningú pot negar el que és evident. I el que és evident és que gairebé dos milions de persones en representació del poble català sortíem un cop i un altre cop per dir que no estàvem cansats, sinó farts de ser maltractats, vexats, insultats i menystinguts. Però ara ens hem tornat massoques i ho aguantem tot.

No podem permetre’ns el luxe d’anar a una taula de diàleg que fa massa temps que dura per no haver arribat enlloc; de vendre’ns la moto que ens escoltarà aquell que fa uns dies treia pit dient que ell va votar a favor del 155 i que ell és “más español que el más español”, que d’això no en tinc cap dubte. Amb España no tenim cap possibilitat, cap ni una. Si n'hi hagués una, per petita que fos, jo seria la primera de lluitar-la fins al final, però no hi és. S’ha acabat l’amor fa temps i ara només ens queda el divorci, i sovint els divorcis no són dolços sinó un tràngol ben amarg. Sovint, el que se’n va fa temps que li diu a l’altre, però aquest altre, o no escolta o no el creu capaç, fins que un dia ja no li diu me n’aniré, li diu adeu, i llavors l’altre es queda totalment descol·locat i diu no saber el perquè de tot plegat. I España ens estima, no en tinc cap mena de dubte, ens estima com un maltractador estima la seva víctima.

Doncs mirin, senyors, és ben senzill, perquè fa gairebé 300 anys que els ho intentem explicar, els ho hem dit de totes les maneres possibles i plausibles i el que passa és que vostès no escolten, i els ho podem dir més alt però no més clar. Ara més que mai el poble català ha de ser ferm i valent, no arronsar-se, i sobretot no caure en el parany de la provocació i per molt que ens costi, hauríem de triar bé el nostre enemic, perquè de moment qui guanya i per molt són ells.

Aquest any la diada és diferent, és una diada enverinada, descafeïnada, desmotivada, tot el que vulgueu, però fins ara és l'única eina que hem tingut, que tenim, per alçar la veu. No la desaprofitem i pensem que la unió fa la força i que només tots junts vencerem. Apa, tinguem una bona fira i festa major, i no defallim i fem una diada inoblidable i històrica. Visca Catalunya... LLIURE.