A la cuina, l'home mira fixament la tassa. Hi queda un pensament de cafè, que remena amb una cullera d'aquelles de mànec petit. La tassa és de porcellana xinesa, un regal d'un amic que deia que posava ordre a la seua vida mentre omplia de faramalla els armaris dels altres. És una tassa bonica, m'agrada, li va dir quan la desembolicava del paper de diari amb què la portava. Es van mirar per agrair-se el detall, com si la tassa els agermanés en alguna cosa que no entenien. Sota la tassa, unes tovalles de cotó de colors, caldria que les rentessis, li va dir sa filla l'últim cop que es van veure. "Ta mare les adorava", amb un fil de veu sempre respon la cantarella del retret. "Fes el que puguis, pare. T'estimo." Té la tassa amb què beu la xiqueta quan és a casa, la té al damunt de les tovalles, com recordatori del pas del temps, potser com purgatori en forma de marro tossut. Remena la tassa, la seva, i aixeca la vista per deixondir-se d'un temps que no tornarà. 

"Tu creus que m'has de portar aquesta branqueta tan escanyolida? On l'has 'nat a buscar, eh? Al Reguer? Ha!, és la quarta vegada que em surts amb aquesta resposta! No la vull, que hi ensopegarem! Goita què en faig, de la teua branqueta!"

Crec, catacrec, croc. L'home aixeca la vista de la tassa i s'adona de la piuladissa a la finestra dreta de la cuina. Veu unes ombres negres a la paret, just damunt de la finestra del passadís. Recorda aquell cop que ella li va llençar una maleta de ceràmiques orientals per la finestra, i que per poc no mata un vianant amb l'embranzida i les peces volant sense rumb fins a espetegar a terra. Aquell mateix vianant que l'havia denunciat per arrossegar cadires a la cuina a partir de les 10 de la nit. Crec, catacrec, croc. 

"Vols fer el favor de portar aquests fils de llana a la bugaderia? Mos rostirem de viu en viu! A aquest pas la canalla mos sortirà pollastre, en lloc de merla! I les veïnes, xafarderes de mena, diran que si els ous i els ovaris, i tota la resta…" 

Engega la ràdio. Donen música dels 80, de la que posa content encara que se t'estigui cremant el dinar i tinguis un èczema als testicles. Canta: 
- Some of them want to use you
Some of them want to be used by you
Some of them want to abuse you…
amb tanta traça que arrossega estovalles, coberts, cafetera, tovallons i tasses. La de la filla també. Catacrac. L'esclafit se sent pertot arreu. Samarreta tacada de cafè acabat de fer. 

"Cucs? No hi ha cucs? El GPS que portes instal·lat per la mare natura se t'ha espatllat. I dius que a les bosses d'orgànica només hi ha mosques que ballen reggaeton? Doncs sí que anem arreglats! Els humans, cada cop més… Dallonses. Goita-te'l!"

L'home, atabalat per la trencadissa, no s'adona que l'ocell que viu damunt de la finestra que dona al passadís se'l mira fixament, tant que el traspassa fins a fitar un plat brut damunt del marbre de la cuina. Un cuc s'hi caragola, agonitzant, clavat en una forquilla de ferro rovellat —"el regal per la boda del tiet, ves". Talment com la seua vida.