Tot i que ja sé que encara hi ha qui ho té pitjor, més difícil i, fins i tot, que alguns no se’n sortiran, els catalans, com a poble tradicionalment pacífic i extremadament considerat, podria semblar com si les forces desfermades de l’avern ens volguessin recremar. Mig rostits ja fa anys que ho estem, segles diria per ser més precisos, però no pretenc pas revisar la història. Menys ara quan semblem el magma de La Palma pendent avall que no hi ha qui el pari. I, evidentment, en aquestes literàries circumstàncies, encara hi ha qui des de l’avern es remou volent destruir la llengua catalana: la nostra llengua! La que ens fa ser com som, individualment i col·lectivament, perquè no és que parlem català perquè siguem catalans, sinó que és precisament perquè parlem català que som catalans. I Catalunya, sense parlants de la seva llengua, acabaria per ser "natura morta" i poc més, per molta, gran i extraordinària que sigui tota l’obra cultural estesa arreu del món. On s'és vist que uns tribunals puguin sentenciar sense sentir-se avergonyits de no haver aconseguit més enllà d’un 6% de les sentències dictades en català. Aquests són dels que més lapiden la llengua pel poder de la seva autoritat, en aquest cas justament sagrada, amb què han estat investits pels poders de l’Estat. No en va, Felipe VI ha dit en la Cerimònia del lliurament de despatxos que "els jutges són part nuclear de l’Estat". Més clar l’aigua. Deu ser per això que fan la seva feina, tan bruta i ara anant a l’arrel, en contra de Catalunya i dels catalans. No saben (o no volen saber) que les llengües són un poderós instrument per a la pau entre els pobles de tot el món. A veure si després d’aquesta clatellada vergonyant del 25% despertem tots plegats començant pels pedagogs, docents, lingüistes, filòlegs, polítics i sursum corda. 

La pandèmia va fent de les seves, que deu ser el que li toca fer. Ara l’òmicrom i ves a saber què més vindrà. De fet si ens hem de creure els bons especialistes, aquesta no distingeix més enllà de vaccinats i no vaccinats i aquesta realitat és la que trenca la seva (del bitxo) clara voluntat socialitzadora, enfront de la qual tothom hauríem d’estar igual de protegits. I sembla que no és ni molt menys així. 

Avui a la gran Barcelona s’ha produït una desgràcia amb quatre víctimes mortals que s’haurien pogut evitar, però no ha sigut així. Diuen els responsables més directes que "tot estava controlat" però els morts ja no tornaran. Som dels que més acollim de tot Espanya. I ara què més hem de fer, populistes samaritans? Posar un nou impost als barris amb més residents (guetos) d’immigrants o, perquè no sigui tan prosaic, optar per noves prohibicions, les que siguin, perquè fa més d’autoritat? 

Només voldria dir que el bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, també es degué equivocar quan, se suposa que interessadament, digué "Catalunya serà cristiana o no serà" tot i que va, al final, rectificar cristianisme per catolicisme. Doncs el racisme espanyol ha deixat ben clar que no ens vol ni d’una manera ni de cap altra. De fet, ja fa temps que ens n’hauríem d’haver anat: i per a ells tota la Catòlica Hispanitat. Per cert, amb les butxaques i esforços també (sobretot) dels catalans, així que ull als que diuen dialogar.