A la societat civil actual hi ha molta tensió que, en molts casos, voreja una notable crispació, neguits, un grau d’incertesa generalitzada inquietant, molta precarietat estructural cada dia més sistèmica llevat dels privilegiats que tots coneixem, a part dels que sempre ho han sigut i que ho seguiran essent passi el que passi. Pot ser que tot plegat i més que n’hi ha justifiqui la radicalitat manifesta en molts dels sectors actius de la mateixa societat? Segur que sí. Això i també que alguns (masses) dels mitjans de comunicació públics actuals llancin notícies perquè corrin com la pólvora, a veure qui la diu més grossa i arriba el primer si pot. Tot sense que els seus suposats professionals n’hagin contrastat l’obligada veracitat, segurament perquè prima el rosari publicitari que tants ingressos deu aportar al mitjà en qüestió. Com les dades de la DGT absolutament desfasades que reportaran sorpreses i maldecaps a una notable majoria de contribuents amb el nou impost IEDC (impost sobre les emissions de diòxid de carboni). En fi, primer paga i després reclama, si pots, és clar. Coses de les autonomies o només de la nostra? Ves a saber, però nosaltres, retratats i a pagar. 

En contrast amb tots aquests despropòsits seguim rebent els sublims missatges del règim polític de l’estat que dialogant ens "acull i protegeix" a l’estil textual de "la unitat indissoluble de la nació espanyola" segons va precisar oportunament l’insigne Lesmes. Doncs això: Renfe «una, grande y libre». Igual que AENA, a Catalunya si més no. Arribats a aquest punt em pregunto, com ens podem sentir tots els catalans, siguin independentistes o no, davant afirmacions com la que va fer Felipe González quan deia: encara que el 100% dels catalans vulguin la independència no la tindran? Doncs ja sabem de què van aquests "demòcrates de tota la vida" i no ens hauria de sorprendre que a aquesta Espanya li creixin impunement (i perillosament) més moviments reaccionaris de caràcter feixista que mai abans.

Afirmen els historiadors que la història va d’enrere cap endavant i no pas d’avui cap enrere, com també ratificava Agustí Colomines en un article seu publicat a El Nacional.cat en el qual, entre més qüestions, diu: «els fets són els fets i la cronologia és bàsica per interpretar el passat. La Guerra Civil Espanyola va començar amb el cop d’estat del general Franco del 18 de juliol de 1936 i no pas el 6 d’octubre de 1934 com defensa l’extrema dreta». Sobretot l’actual extrema dreta reaccionària i de caràcter feixista, a la que no li importa mentir quan li convé. I sembla que li convé i li seguirà convenint sempre perquè l’origen de la seva ideologia neix d’un cop d’estat militar l’any 1936 amb terribles seqüeles criminals i sanguinàries perpetrades durant uns quants anys més enllà del final de la Guerra Civil l’any 1939. La història, malgrat la persistència de la imposada desmemòria, ho descriu ben clarament. Amb tot, la CUP, que es manifesta socialista, sembla que es decanti més per una opció de presència social. Social a l’ús merament partidista. Per ara en el seu procés deliberatiu s’han decidit per l’esmena a la totalitat dels pressupostos amb l’opció de seguir negociant. Veurem on els (i ens) portarà tot plegat.