Podria començar aquest article amb les paraules comunes "qui espera, desespera". Aquesta paradoxa, aquest prefix terrible sense consol, és un cop de puny al ventre. Perquè desesperar és pitjor que esperar: és un pneumàtic desinflant-se usat com a salvavides. A aquell lector que vol saber com s'acaba l'article, li diré que no cal que pateixi: sempre l'acabo amb un punt i final. Però tornem d'on havíem sortit: què esperem, doncs, quan desesperem? Ens angunieja un tren impuntual, un autocar tardaner, una cua interminable. Ens consumeix una trucada gansonera, una factura per retornar quan en volem els diners, un ERTO! inconcebible tant en la forma com en el fons. Ens desconsola un nadó sense data de naixement, un pis de lloguer sense llum autoritzada. Per no parlar de les nits dels exàmens, aquelles sense lluna ni esperança en les petites hores del despertador. Aquelles turmenten.

En la desesperança, el temps es torna immutable. Tots els elements que conformen l'escena (mobles, persones, clima, moviment) es fan estàtics, gelats en el temps. Hi ha qui diu que és un déjà-vu en forma de bucle: la vivència s'enganxa com el pegament als dits. La conversa fineix en un xiuxiueig: "Què has dit?", i es rebobina fins al principi, mateixos protagonistes, mateixes emocions i conclusions. Algunes persones afirmen que el cabell i les ungles deixen de créixer, i fins la Terra roman suspesa en el Cosmos, sense afany de rotació aparent. Si us congelessin, on voldríeu desesperar fins a l'eternitat?

Esperar pot equivaldre a entendre; també a fer-se preguntes en l'interval. ¿Un missatge combatiu no respost significa una acceptació? ¿Si es torça la boca en una agressió verbal és que no ens hi tornarem? ¿La decisió de divorciar-se cal que es faci sense reflexió, malgrat l'espera planti més dubtes que certeses? No s'assemblen gens el rock'n'roll i la samba; l'ondulació del cos en la samba suspèn la mirada i hom voldria que el temps s'aturés en aquell gest, en aquelles mans gràcils. Creuar un carrer és ben fàcil; veure com altres el creuen a l'entravessa, malucs girats endins i genolls garrells... no em direu que no fa pensar. Queixalar un entrepà de truita, bé, convindrem que de reflexió ben poca. Tanmateix, que el rent faci pujar la farina, que el rovell qualli com cal són dos nirvanes als quals atorgar una precisió simple –suposadament, esclar.

I és que, qui no sap esperar, tampoc sabrà apreciar el temps que els altres li dediquen. Als meus enemics i lectors de paper amb poca solvència cultural, a aquells no els espero ni els desitjo cap felicitat dogmàtica. Aquest article s'autoabasteix de la persistència de la seua autora, una passa enlaire entre l'esperança i l'aflicció absolutes.