Quan escrivia aquest article, esforçat com els que sempre procuro de fer, sentint més que no pas escoltant, en una de les emissores de ràdio que acostumo a connectar, vaig escoltar (ara sí) un dels molts relats que els experts tertulians acostumen a vessar, no tant pel que ni per com ho va dir, sinó per allò que em va fer recordar. Deixant la ràdio i els seus tertulians de banda, entro de ple amb el que, que la memòria m'acabava de fer present. I, com que aquesta, sigui per l'edat o perquè no la forcem prou amb els estímuls adequats, se'ns rebel·la fent-nos autèntiques males passades de les quals sovint ens salva una mena d'espurna o de guspira activadora. Això que, els autodidactes ho patim de manera molt més crua i sovint patètica que els qui disposen d'una bona base de formació, tot i que n'obviaré la crítica (en aquest cas) a la suposada base per la lògica de l'orientació amb què se li hagués pogut administrar al seu moment. Però, com que segons diuen els clàssics de més renom que només sabem allò que recordem, valgui com a consol de saber menys (o no) a cada dia que passa. D'ací la importància d'escriure i per tant de la necessitat de llegir i de llegir-nos a què ens hauríem d'obligar i estimular tots plegats: per mantenir viva i activa la nostra, en qualsevol cas, limitada memòria.

Torno a la guspira (disculpeu-me la divagació) que té a veure amb aquesta mena de follia gregària, sectària, àdhuc partidista que tant s'ha destacat durant la campanya electoral de les recents passades eleccions. De fet és quan s'ha de fer perquè és quan toca (o tocaria) defensar, a peu i a cavall, els arguments de tot ordre de cadascun dels que es presenten. I quan dic de tot ordre, vull remarcar precisament que em refereixo als de sentit i compromís polític. Aquells que en bona lògica haurien d'estar ben reflectits en els respectius programes electorals dels partits i coalicions més enllà de les efímeres promeses que els seus representants aboquen en campanya. Però, com que ja se sap que les paraules se les endú el vent, és bo recordar que disposem de les fatídiques hemeroteques. I no només per això del vent, sinó perquè la política viu de tòpics i d'arguments sofístics que no fan més que desorientar i, en molts casos, enganyar el futur votant. I com que en general aquí ningú se sent obligat a retre comptes ni a donar explicacions que endemés, amb la tècnica del sofisma que tant dominen, tampoc serviria de gaire, doncs avall que fa baixada i tornen a repetir les mateixes promeses a cada nova campanya com la llum del sol que cada dia ens il·lumina. Vull dir que tornen i tornen els cants de sirena.

Per aquest "ritornel·lo" permanent els partits tenen autèntics departaments de comunicació, i quan no els tenen propis els contracten. Res a veure amb qui fa de portaveu, encara que aquest provingui i en sigui un alliberat per raons professionals o no del suara citat departament de propaganda i comunicació. M'ha sorprès especialment en aquesta línia i des de fa molt de temps el d'ERC. La cara visible oficial ostentada per la Marta Vilalta amb qui, per cert, vaig tenir l'oportunitat de compartir un debat organitzat per Ràdio Sió d'Agramunt amb tres representants més, si no recordo malament, fa ara uns deu anys i del qual crec que hi ha un podcast. Es tractava de debatre sobre la independència segons el punt de vista dels partits assistents, jo hi era per Reagrupament, el partit d'en Joan Carretero, i, recordo que la Marta Vilalta anava carregada amb una vistosa cartera curulla de papers. Vaig pensar que a la vista de la jovenesa que evidenciava seria una persona ben preparada. I tant com ho era! Periodista amb càrrec i responsabilitat en comunicació en alguna institució amb la pertinent nòmina i en representació d'ERC sempre. Vaig veure que faria carrera i l'ha feta. Aquell dia jo defensava la DUI i ella amb prou feines la independència i sí la sobirania, fet que em sorprengué venint del partit de l'avi Macià, cosa que li vaig retreure perquè només la independència podia atorgar-nos la plena sobirania. El debat entre nosaltres dos fou viu i, en certs moments dur i directe sobretot per part meva, que no podia afluixar donat el tema i el moment. Al final va venir a acomiadar-se i cordialment a retreure'm que hagués sigut tant dur amb ella, que de totes maneres pensava gairebé el mateix que jo. Bé, aquest departament dins d'ERC ha fet carrera i té diversos agitadors professionals molt aplicats. En destacaria el seu autèntic comissari de comunicació i propaganda, justament el qui, ara mateix, domina en gairebé tots els mitjans de manera implacable i, malgrat la que cau, es dedica a insuflar aires reconstituents i benefactors als seus líders. I de passada tritura amb càustica dialèctica tot allò que convé als interessos de qui se suposa que li paga. En seguiré parlant un altre dia, d'ell i d'altres, ara que les aigües tornen a mare.