«No estic acceptant les coses que no puc canviar, estic canviant les coses que no puc acceptar»

Angela Davis

És el que toca de fer, perquè només som situats al punt de partida, no pas d'arribada. Hem votat perquè així ho han volgut i naturalment quan els poders ocupants han volgut i en les condicions que han volgut. Com sempre ha passat des de l'1-O de 2017. I, tanmateix, aquesta vegada, menys que en cap altra han aconseguit imposar-nos el seu imperatiu què. Els seus reiterats arguments, plens de dogmes inquisitorials, amenaces, repressió de tot ordre i condició, tant civil com social, econòmica, àdhuc policial. A més de la desintegració del nostre teixit empresarial, productiu, industrial i, en definitiva de tota l'estructura econòmica fins a deixar-nos l'actual autonomia/gestoria feta un cromo en blanc i negre, absolutament escleròtica i a sobre intervinguda.

Doncs amb tot aquest obscè panorama polític, agreujat per la pandèmia infecciosa de la Covid, els catalans hem anat a votar perquè les urnes mai ens han fet por. Les respectem com a símbol de la síntesi democràtica. I, tanmateix, ara també de les nostres fonamentades esperances. Per dir-ho ràpidament, el resultat ha sigut rotund i, sense cap mena de dubte, històric. L'independentisme ha guanyat com mai abans ho havia fet. La victòria independentista és inapel·lable; amb 74 escons d'un total de 135 que conforma el nostre Parlament. I el que és més important encara. Per primera vegada l'independentisme ha superat el 50% dels vots a l'obtenir en primera valoració un mínim del 51,4%, que si hi sumem els vots dels partits independentistes confessos com a tals, convertits lamentablement en extraparlamentaris, el percentatge resultant rondaria el 54,5%.

Aquesta nova confrontació electoral, plena una vegada més de les suara citades greus vicissituds és, en termes estadístics recents, la tercera vegada que es produeix, amb la concurrència opositora de totes les formacions polítiques bàsicament del sagrat unionisme espanyol, contràries sense cap excepció a l'exercici del dret fonamental de l'autodeterminació i, per tant, a la independència de la nació catalana. Endemés, culpables del permanent estat de repressió imposat als catalans i del creixent estrangulament dels nostres legítims actius obtinguts amb molt de sacrifici i responsabilitat. Doncs malgrat tot això i la decisió d'alguns dels partits d'arrel catalana segons que confessen; l'independentisme continua passant cada vegada amb nota més alta, la veritat de les urnes. Va guanyar el 2015, amb 72 escons, el 2017, amb 70, i ha guanyat rotundament el 2021 amb 74 escons i la majoria del 51,4% dels vots emesos. Allò que tant denunciaven i que insidiosament se n'apuntaven, sense cap mena de vergonya, com la part (o el tot) que, sense matisos, afirmaven que havien de defensar.
S'ha de mencionar, ni que sigui de passada, que l'estigma que tant vam patir la majoria del convergents en el si de la coalició de CiU sempre en favor de l'extinta Unió, ara personificada en la resistència del PDeCAT, hagi servit per alterar significativament el resultat final a favor d'ERC ja que ha obtingut uns 34.000 vots més que Junts, si tenim en compte els 76.000 que en total ha malmès el PDeCAT que, en bona lògica partidista s'haurien pogut trobar dins de Junts. Tampoc entenc que el president Mas no n'hagués avaluat el risc que àdhuc podria acabar amb el seu extens recorregut polític.

Llàstima, perquè el diàleg que s'ha de tenir amb Madrid (amb taula o sense) hauria estat segurament en uns altres termes. Un servidor que sempre m'he sentit republicà i seguidor d'aquella socialdemocràcia d'en Pallach, qualificada pels convergents dels anys 80 com "a la sueca", i a qui no vaig seguir perquè em va confessar que ell no creia amb la independència i sí en el federalisme, fet que, malgrat la meva admiració pels seus postulats, em va permetre tenir la gosadia de dir-li que on pensava trobar federalistes a Espanya i amb prou feines a Catalunya. Fou quan ell es limità a donar-me la mà tot fent un somriure que jo vaig interpretar d'un cert assentiment. Disculpeu-me la llicència d'haver parlat de mi i de l'admirat Pallach, qui, per cert, no sé què pensaria (o sí) en un moment com l'actual. D'això fa uns 45 anys.