El periodisme arrossega, com una llosa, un cúmul de crisis que pesen més que la càmera d'un reporter o les paraules que escriu un bon redactor. Sense un sistema d'ingressos estable; veu que el seu dia a dia sagna amb el tancament dels mitjans, el control econòmic i polític o la pèrdua de credibilitat. En definitiva: fracassos democràtics vertaderament preocupants.

Però hi ha un altre problema, segurament relacionat amb els anteriors, que encara em té més capficat: la frivolitat periodística. Potser per la necessitat de la primícia, de ser a tot arreu i de demostrar una objectivitat deïficada, caiem en la temptació de titulars com, per exemple, el següent: "2020: 1,8 millones de muertos por Covid en todo el mundo", del diari El País. No em malinterpreteu; aquesta notícia hi ha de ser. Però sento que moltes vegades i en general només ens quedem amb les dades; els números: una xifra. Aquests 1,8 milions de morts són 1,8 milions de vides acabades; vides que, com la nostra, compartien amb altres persones. Visions i maneres d'entendre la vida, aspiracions, il·lusions que són i deixen de ser; que deixen rastre.

Hauria de ser part de la nostra feina, també, donar veu i visibilitzar molt més aquestes històries i totes les que ens són rellevants com a espècie. De relatar l'experiència humana i fer-la una mica més això: humana. Això sí, sense trair la rigorositat periodística, clau i pany per obrir una bona porta al món.

Hi ha un periodisme que narra sense pressa, que aporta un coneixement de la realitat en tota la seva complexitat i amb tota mena de detalls. Que no s'amaga sota la fal·làcia de l'objectivitat i es reconeix subjectiu, però que no renuncia a la veracitat. Parlo del periodisme literari; del New journalism de Wolfe, però, com proposa en Luis Guillermo Hernández a l'assaig Periodismo literario, adaptat al nou panorama digital. Un periodisme que no ignora les emocions, perquè, tal com diu Hernández, "los hechos pasan por el matiz de las emociones con que son vividos, atestiguados o reflexionados por la gente que los vive y por el propio periodista".

De què ens serveix saber que 'x' milions de persones moren, si no entenem el valor de les seves vides; no emfatitzem les seves històries ni som capaços de reconèixer la pèrdua que aquesta tragèdia implica? I parlo d'aquest fet particular, però podria parlar de tots els altres. El problema és que tenim massa redactors d'uns fets "objectius" i massa pocs intèrprets veraços que ens permetin generar coneixement, més enllà de l'última hora i xifres escandaloses.

En el pròleg del llibre que acabo de mencionar, en David Vidal Castell ens recorda les paraules d'Ignacio Ramonet dient que "vivimos rodeados de un océano de información [...] pero esta inmensidad oceánica sólo tiene un centímetro de profundidad". Ens animo, a tots els que d'una manera o altra ens hi dediquem, a capbussar-nos més enllà d'aquest centímetre; de la xifra d'1,8 milions o la que sigui, i cercar el tresor social de les històries que val la pena explicar.