Després del silenci dels dies llargs de l'any, sento que m'he d'escurar la consciència escrivint sobre allò que m'ha semblat més inhumà en els temps que corren (més veloços que mai, i deixant-ne molts a la cuneta). Ja és prou lamentable i hipòcrita per part meva plantejar injustícies després d'unes bones vacances, però amb una mica de sort trobaré còmplices de la vergonya entre els lectors. De desgràcies en el món sempre n'hi ha per compartir, però sembla que aquest 2020 sagna més o, potser, més a prop. Amb tot, avui us vull sacsejar, si és que això encara és possible, amb un tema que s'ha vist gairebé tan abandonat com les persones que en són les protagonistes indesitjades. Anar més enllà de la indignació momentània serà aspirar a massa, però que quedi dita la vergonya ara i aquí.

Ara fa unes setmanes el The New York Times va publicar un reportatge molt revelador sobre la calúmnia que pateixen els refugiats i immigrants a les costes hel·lenes, que són les nostres costes, les d'Europa. El rotatiu americà desvelava com les autoritats gregues han decidit que és bona idea desfer-se d'ells com qui llança la brossa que fa nosa a casa: els retorna a aigües fora de la seva jurisdicció i els deixa, ep!, criatures incloses, al mig del mar en embarcacions de plàstic a veure si el veí turc, amb sort, se'ls troba i els rescata. La Najma Al-Khatib, una de les persones abandonades a la deriva, va dir això en unes declaracions al The Times: "Vaig marxar de Síria per por a les bombes, però quan ens va passar això, vaig desitjar que una bomba m'hagués matat." El govern grec rentant-se les mans i dient que no és veritat. Segur que la Najma té molta imaginació, pobreta.

Però ja no ens recordem de tot això. I no perquè no passin altres desgràcies similars, perquè des de llavors hem vist com cremava un camp amb més de 12.000 refugiats que, una vegada perdut el sostre lamentable on malvivien, han hagut de sobreviure a la intempèrie. I no és que els grecs tinguin exclusivitat en crueltat, eh? Sense anar més lluny, la Junta d'Andalusia, fins fa poc, es negava a realitzar PCR massius a totes les persones rescatades al mar, mentre una vida es "perdia" en saltar una tanca a Melilla. Solució? Fem una tanca més alta. A Gran Canària atacaven un centre de MENORS immigrants, mentre que dos nens de tretze anys morien en llançar-se d'un vaixell mercant, desesperats per fugir del Camerun. Es diu fàcil, tot això, i s'oblida més fàcilment encara. Però són vides. Són vides que en molts casos ens carreguem nosaltres i les nostres lleis tan fabuloses que exploten els seus països i economies, forçant la seva gent cap a la desesperació. I després? Ja ho veieu.

L'article 1 de la Declaració Universal dels Drets Humans, escrita a París (Europa també, oi?) l'any 1948 diu que "tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres". Ja no sé si som uns hipòcrites, uns cínics o simplement si el món està dominat per cabrons (no em perdoneu l'expressió). Però tant li fa. Ja està, ja ho he escrit i ja me'n puc oblidar. Va, sentim-nos malament cinc minuts i a esperar les vacances de Nadal, que ja s'apropen.