Creix en el nostre jardí —almenys en la meva petita parcel·la—, com una mala herba, la temptació. La temptació de claudicar en la col·lectivitat. La de refugiar-se en les distraccions individuals i més properes per evitar pensar en el patiment aliè i, sobretot, per evitar sentir-lo. Oblidar els laments o les proclames indignades de tot allò que els humans ens instiguem els uns als altres. Apagar el televisor, la ràdio, les xarxes i tancar els ulls a tot allò que ressona dolor. Un parell de llibres, unes sabates d'anar per casa i deixar tota la resta: rendir-se en clau d'humanitat i centrar-se en un de sol en comptes de molts. I que creixi el que vulgui.

Després, en veure aquesta mala herba fer-se gran, em dic que, si tots caiguéssim en la temptació, segurament no tindríem ni casa ni temps per llegir un parell de llibres. Potser no podríem ni llegir. Llavors penso en la gent que lluita —potser perquè no té ni la possibilitat de no fer-ho— per arrencar totes aquestes males herbes i tenir una humanitat cuidada. Gent com el noi que apareix en la fotografia guanyadora del World Press Photo 2020, del fotògraf Yasuyoshi Chiba. Un noi que crida poesia per protestar contra l'autoritat d'un govern militar que no volia transferir el poder al poble a Khartoum (Sudan). A més, ho fa envoltat de pantalles de mòbil de la resta de protestants que l'il·luminen —en el moment que ensenya la fotografia, el govern havia imposat talls de llum a la població i prohibit internet com a mesures dissuasives—.

Si podeu trobar la fotografia (disponible a worldpressphoto.org i l'exhibició completa a Filmin), és fàcil sentir la força que relata aquest instant. El poder d'un noi que s'aixeca contra la injustícia i que, amb un poema, sentencia un 'no' com una catedral. Un acte de desafiament tan potent que encapsula la millor cara de la humanitat i que, a més, fa de la paraula el centre de la lluita. La paraula, l'aigua que rega la nostra humanitat; allò que ens fa vertaderament humans i ens diferencia de la resta d'espècies. La paraula il·luminada pels altres, en la foscor —literal, en aquest cas— de la tirania.

És llavors quan veig que el que volen és això: assecar-nos les paraules i que se'ns mori el jardí. Voler fer-se-les seves; conquerir-les i, per extensió, conquerir els relats que justifiquen aquest patiment d'altri de què parlava a l'inici de l'article. Reduir-nos a l'individu mut i erm que sosté el seu sistema a canvi de renunciar als altres; a nosaltres mateixos. I, per postres, desconnectar del patiment aliè i oblidar la capacitat d'empatia tan humana i imprescindible per poder canviar les coses i seguir regant les nostres vides.

Com n'és, d'important, que aquells que tenim l'opció de girar l'esquena al jardí de la humanitat no caiguem en la temptació de fer-ho. De ben segur que haurem de trobar millors paraules per resistir en comunitat, més veus per dir-les i un bon poema per no caure en el silenci. Però no podem deixar de parlar ni deixar d'empatitzar, que el jardí ja està prou fotut.