Aquestes quatre paraules signifiquen en essència, òbviament en forma sintetitzada, la definició de l'acció política, social i popular que, en molts aspectes i en el de la independència sobretot, haurien d'inspirar i guiar totes les reflexions, anàlisis, estratègies i decisions dels nostres responsables polítics i socials en tots els seus àmbits, àdhuc el de la política institucional. Tots. Són la clau de volta que obre les vies i els camins per on hauríem de transitar. Per tant, sota el meu modest punt de vista, la principal i més determinant de totes és la perspectiva.

La perspectiva de tot plegat, constatada la creixent gravetat econòmica i social a què ens manté abocats per múltiples raons, també les dramàticament acreditades d'ordre policial basades en prospeccions i investigacions culminades en relats imaginaris per interès d'unes fiscalies –entre molts altres dels poders estatals– obsessionades i aplicades en la destrucció presumptament jurídica dels drets i els valors del poble català, dels nostres representants legítimament elegits (tenim presos polítics amb penes duríssimes d'encarcerament injustament imposades i sotmesos a un tracte vexatori que té més de venjança que no pas d'una suposada justícia, així com exiliats implacablement perseguits) i l'obsessiva i perversa hostilitat que regeix cadascun dels fronts amb què l'Espanya recentralitzadora ens obsequia diàriament; fan esvair tots els dubtes de qui és qui tenim al davant i de què és el que ens volen fer. En definitiva: res de bo en cap dels múltiples i perillosos fronts que tenim oberts dins d'aquest Estat.

Per tant, crec que la perspectiva més lògica i urgent hauria de ser al més ambiciosa, clara, harmoniosa i valenta que entre tots siguem capaços de voler, de definir, fixar i projectar de cara al futur i sobretot al greu present que tenim davant. Només quan tindrem la perspectiva ben definida podrem decidir si volem avançar més o menys ràpid i, per tant, quin grau de paciència permanent i sempre activa haurem i podrem tenir ben assumida.

Una serena paciència haurem de tenir i esgrimir en tot moment vist que Espanya rebutja que la independència de Catalunya pugui decidir-se per una majoria electoral. També perquè afirmen que la Constitució no contempla el dret d'autodeterminació i neguen que siguem una nació. Això per citar només alguns dels principals esculls d'ordre polític que ens posen al davant com si es tractés d'uns murs absolutament insalvables. Malgrat tot, hem de reconèixer que en l'àmbit que ens és més propi, es constata que la situació i maneres del partidisme actual no semblen ni les més intel·ligents ni les més apropiades per poder definir la imprescindible perspectiva suara esmentada.
Un altre dia escriuré sobre la unitat. Ara vull fer-ho sobre la perseverança, que la veig tan imprescindible, o més, que la paciència. I és ací on tenia previst tocar la visió que tinc sobre l'Espanya que veig amb una esquerda latent encara que invisible als ulls de la majoria. Avui no tinc més espai per fer-ho.