«Confesso la veritat quan em perjudica igual que quan em serveix»

Michel de Montaigne

Penso que el conjunt de la societat catalana faríem bé de voler entendre o, millor dit, d'esforçar-nos per poder-ho entendre, tot el que està passant al nostre dissortat país. Ho he dit sempre, però ara mateix davant dels sistemàtics banys (en realitat atacs) de forçat i cru realisme que l'Estat ens imposa implacablement per a qualsevol qüestió que ens afecti, directament o indirecta i tingui a veure amb els interessos socials, sanitaris, empresarials, econòmics, policials, polítics, jurídics, estatutaris, etc. de Catalunya i de tot el conjunt dels catalans, hauríem d'estar més amatents que mai perquè les injustes evidències i llurs greus conseqüències, en moments de dures dificultats com els que estem passant i els que previsiblement estan encara per venir, demanden, per responsabilitat i per dignitat, la reacció immediata i urgent de totes les institucions i de tot el teixit social general del país.

Reacció ferma abans la pandèmia (mot de nefasta actualitat) que representa l'estat espanyol (a banda la de la Covid-19) en les seves múltiples facetes repressores, acreditats espionatges, empresonaments preventius generalitzats, instruccions judicials basades en maquinacions policials, no s'acabi apropiant de les nostres constants vitals essencials i ens acabi aparcant fatalment entubats i sota el contrapès que suposa l'Espanya oficialista (única i eterna) que malgasta i actua de forma obsessivament extractora pel que fa als recursos econòmics i financers i a les nostres capacitats productores relacionades amb un teixit industrial el 95% del qual està basat en petita i mitjana empresa.

L'exercici desfermat d'aquest estat en contra dels drets, la justícia, les llibertats i la democràcia de Catalunya ens aboca, si no reaccionem immediatament, a un futur sense esperança, negre, molt perillós i de conseqüències possiblement letals.

Aquí sempre hem sigut partidaris del diàleg i sempre en serem. Sempre i en tot moment, siguin quines siguin les circumstàncies. Però ara ha arribat l'hora de parlar de veritat, de negociar, perquè ja tenim el bufador (encès i amb flama) cada vegada més a prop nostre, i al pas que porten els nostres representants polítics podria passar que ni els bombers hi arribessin a temps per, entre altres, els entrebancs imposats pel règim de l'estat o, senzillament, per manca d'aigua i/o dels fluids adequats. Aquesta, metafòricament, és la realitat, i no cal dir que la nostra partida política ja la vam lliurar a l'avançada; com sempre. Caldria recordar-ho per no fer-ho mai més amb aquesta gent que no són de fiar.

Aquest panorama tan greu i tan negre és el que tenim al davant i superar-lo ja només depèn de nosaltres. En parlaré, amb més profunditat argumental, en els pròxims articles després de les vacances. Salut i prudència a tothom!